Moltes vegades els adults tendim a anticipar-nos, a planificar en excés  o a intervenir en la dinàmica dels infants quan no és veritablement necessari. Molt possiblement això es degui a una desconnexió progressiva amb el nostre propi instint creador. A poc a poc, anem aprenent a tornar a connectar amb aquesta part més instintiva, més visceral i això també ens permet deixar fluir amb molta més llibertat i autenticitat als infants que ens envolten.

Qualsevol que hagi observat als infants durant espais de temps relativament llargs sap que els nens i les nenes tenen un moviment intern propi que els hi pertany i que resulta molt genuí. L’observador també haurà pogut constatar que aquest moviment intern acostuma a entrar en diàleg amb l’entorn social, cultural i material. Sovint, davant d’aquesta evidència, els mestres ens preguntem: Quin ha de ser el nostre paper dins d’aquest diàleg?

Doncs, des del nostre punt de vista, ens sembla que hem de ser acompanyants que observen atentament allò que passa, que parlen poc i, sempre amb molta prudència, poden deixar caure un objecte o un element “de forma accidental”que pot suggerir-li a l’infant quelcom interessant. Tanmateix, considerem que els adults ens hem de posar al servei d’aquests infants que de cop et demanen un fil, un llapis, un paper d’un color determinat o que canviïs un moble de lloc per poder continuar la seva construcció. Són aquestes algunes de les accions que demanden els infants ja que, d’alguna manera dins de l’explosió creativa, l’adult es transforma en un facilitador de la continuïtat de l’acció de l’infant que, de forma intuïtiva, va fent un passeig personal pels diferents llenguatges que posem a la seva disposició posant en joc algunes de les diverses intel·ligències genuïnes del seu caràcter o personalitat.

Sense judicis, sense envair el seu silenci creatiu, l’adult acull l’energia dels infants tot preparant un espai digne que cal anar composant i tornant a composar en cada moment responent a les necessitats més immediates de cada acció que van realitzant.

Però com es viu això en la nostra quotidianitat? Com es mouen els infants pels ambients i com dialoguen amb els materials, amb els altres companys i companyes i amb els adults? Quines connexions es van establint entre les propostes diverses i com el propi individu va estirant del fil de la seva creativitat?

Potser un exemple pràctic pot ser la millor forma de respondre i concretar la realitat:

L’altre dia dos infants van visitar l’ “Atelier” i van començar a mirar la taula de llum tot disposant-se a realitzar una construcció.

Anaven apareixent conflictes entre ells que resolien a través del diàleg.

Un dels infants, en un moment determinat, va decidir mantenir-se una mica al marge de l’acció  i continuar mirant allò que feia el seu company intervenint, de tant en tant, de forma molt prudent. La construcció va anar evolucionant, lentament, cap a una estructura determinada.

L’estructura va servir de base per anar afegint d’altres elements més accessoris i decoratius. Però aquesta incorporació de nous elements va resultar essencial per a facilitar nous reptes a l’infant en qüestió.

D’aquests nous problemes o qüestions que van aparèixer va sorgir aquesta nova estructura que comptava com a base l’anterior construcció.

Llavors l’infant li va comentar a l’adult:

Si poses això (senyala el retroprojector) aquí (senyala un espai més proper a la taula de llum) es podrà veure l’ombra.

L’adult, seguint les directrius de l’infant, va col·locar el retroprojector al lloc indicat. I es va establir un diàleg espontani on l’infant va anant descrivint els resultats d’aquesta transformació.

Aquests moviments van generar expectació a la resta de companys i companyes que hi havia a l’ambient. Alguns s’apropaven d’altres només van distreure la seva mirada per un moment d’allò que estaven fent (gairebé tots estaven dibuixant) per tractar de comprendre i interpretar el que passava més enllà de la seva pròpia activitat.

Però el que resultava evident és que aquest canvi havia captat l’atenció d’un grup que superava el grup original que, tot i això, encara es mantenien concentrats en les seves respectives tasques.

L’infant continuava jugant posant la seva atenció en l’ombra de la paret i com aquesta canviava en funció dels elements que anava incorporant a la construcció. El seu company continuava observant tot allò que anava fent.

El joc no va durar gaire perquè va aparèixer una nova idea pel seu cap que li va suggerir a l’adult novament:

Si poses un full es podrà dibuixar.

 

L’adult va tornar a seguir les directrius de l’infant i va posar un tros de paper d’embalar allà on l’indicava el propi nen. L’adult es va sorprendre d’aquesta proposta però va intuir que aquesta podria ser  una estratègia del propi nen per captar l’atenció   d’alguns infants dels que abans havien començat a sentir-se atrets per allò que estava realitzant el seu company.

De fet va passar que, de forma gairebé immediata, una nena es va aproximar a la proposta del nen.

I es va posar a dibuixar allò que s’estava projectant al paper.

També es va apropar una altra nena i van començar tots tres a dibuixar passant, fàcilment, del dibuix de la projecció a gaudir dels moviments espontanis que se’ls hi acudien i que anaven quedant plasmats en el paper. Al so habitual de l’ambient se li van afegir els sons i onomatopeies amb els quals aquest trio acompanyaven  el procés del seu dibuix. L’infant que havia fet la proposta reproduïa alguns sons semblants als dels avions en ple vol.

També se sentien rialles i les línees, les corbes, els cercles i les el·lipses anaven omplint el paper. Era el gaudi pel gaudi sense pensar en allò que volien dibuixar. Gaudien dels seus moviments compartits amb la resta.

Va arribar un moment en el qual el paper no tenia suficient espai per recollir el seu joc i els infants es van anar dispersant i buscant altres activitats.

L’adult li va preguntar a l’infant en qüestió si volia guardar el paper al seu calaixet i ell va respondre que sí, però li sorgeix un nou problema:

Però és molt gran. No sé si cabrà.

Després de passejar una estona per l’ambient l’infant va dir en veu alta:

Ja sé. Faré un avió!!


Va començar amb entusiasme aquest nou repte que la pròpia situació li havia plantejat, però es va trobar amb serioses dificultats.

Poc després es va incorporar un altre company que acabava d’arribar i es va oferir a ajudar-lo fins que, entre els dos, van continuant fent l’avió.

L’infant que s’acabava d’incorporar verbalitzava allò que estava fent i l’altre l’anava escoltant tot fixant-se en els gestos que feia el primer per plegar el paper.


Quan va passar una estona, l’infant ja havia aconseguit crear el seu avió i va començar a fer proves per a veure com volava.

El temps de circulació lliure del matí s’anava acabant i ja arribaven els infants de l’ambient per preparar-se pel tancament. L’infant va començar a recollir i  l’adult no va poder evitar sentir una mica de llàstima perquè, de ben segur, si el temps hagués continuat, el fil de la creativitat s’hagués continuat estirant d’una manera o una altra.

I és d’aquesta manera com el diàleg va fluint cada dia als ambients de la nostra escola. A vegades són processos més llargs i d’altres més curts; però observem que, a mida que van madurant, els infants es van implicant per ells mateixos en cicles més amplis, més complexos i que compten amb moments diferents on el protagonisme entre l’individu i el grup o uns recursos i uns altres van oscil·lant generant un fil orgànic i creatiu que té vida pròpia en l’interior de cada persona.

En aquest sentit, i segons la nostra mirada, el paper de l’adult és ben clar: respectar aquest fil i, sobretot, no fer res que el pugui tallar.