Fa uns dies us vam comentar a un altre article com l’ “Atelier” s’havia modificat i com havien aparegut noves ombres. L’ambientació i els detalls anaven destinats a generar un treball molt específic al taller de la tarda en relació a les ombres.
Gràcies a la Cristina Pujol (estudiant de pràctiques de la Universitat de Manresa), el que era una petita idea, es va transformar en una gran realitat. La Cristina va col·laborar molt estretament en el disseny de les primeres sessions, va elaborar gairebé tot el material i va documentar les sessions amb imatges.
Ha estat un plaer compartir aquests moments amb ella i descobrir tota la seva sensibilitat, paciència i creativitat que ha demostrat. Ha estat un regal que ha enriquit i transformat el plantejament incial.
Però, parlem d’ombres…
Prefaci
“Entre la idea i la realitat, entre el moviment i l’acte, cau l’ombra”
Thomas Stearns Eliot, Premi Nobel de Literatura 1948.
Les ombres han motivat a totes les cultures a buscar respostes, a indagar i a donar sentit social, cultural i místic de diversa índole a un element que ens acompanya des del nostre naixement i ens vincula amb el nostre entorn animat i inanimat.
És un misteri, un recurs, una companya de jocs fugissera, una part de nosaltres inseparable que ens ajuda a construir la nostra pròpia identitat i a moure’ns pel món, a descobrir-lo.Les ombres han motivat a totes les cultures a buscar respostes, a indagar i a donar sentit social, cultural i místic de diversa índole a un element que ens acompanya des del nostre naixement i ens vincula amb el nostre entorn animat i inanimat.
Però, a part, de la nostra ombra. És evident que, en un món on hi ha llum, existeixen les ombres no només pròpies sinó dels elements animats i inanimats que ens envolten. I això multiplica, inevitablement, la possibilitat de trobar-se amb elles.
Infants de totes parts del món, any rere any, redescobreixen l’ombra, li donen sentit i significat i, per què no, una vida independent de la nostra.
És, doncs, un element que està al nostre abast, que ens acompanya, que emergeix en qualsevol moment i que pot ser un catalitzador de la creativitat dels infants per a la realització de les seves primeres teories científiques o l’elaboració d’una visió poètica i estètica del món i del que ens envolta.
Aproximacions les dues, la científica i la poètica, necessàries i fonamentals per a l’ésser humà sent complementàries i formant part del motor de tota la nostra cultura.
Treballar l’expressió corporal, ser obstacle de la llum i generador d’ombres, viure la foscor, provocar interrogants, trobar incerteses, recollir l’emoció, descobrir relacions personals amb l’entorn, desenvolupar la nostra identitat i la intencionalitat dels nostres actes així com la nostra capacitat creadora i creativa són alguns dels objectius plantejats al present projecte i en el que, aquest mateix moment, ens submergim.
Endavant doncs, entrem de ple al món de les ombres…
Capítol 1: Immersió en la foscor
“Sóc en mi com ho és en sí l’ombra: causa de llum i efecte d’ella mateixa.”
Agustín Acosta, escriptor cubà.
L’ “Atelier” està enfosquit, una tela blanca deixa oculta, gairebé per complet, una part de l’ambient i un únic punt de llum molt tènue espera als infants.
Asseguts com si d’un teatre es tractés, els infants es preparen per a viure una transformació: la transformació d’una persona en ombra. La casualitat porta a que l’adult s’hagi de moure per l’espai ocult abans de posar en marxa tot i, curiosament, apareix una ombra molt tènue al llençol.
El llenç actua com a marc, incrementa l’expectativa i els infants estan atents al més lleuger canvi, al detall més mínim que la seva percepció, aguditzada pel clima i pel propi ambient, pugui detectar.
El llençol és l’escenari i el guardià de la màgia: les ombres hi són a totes bandes, però només a la tela blanca és on realment manen. Si bé, normalment s’amaguen i es mantenen discretes, el teló blanc les transforma en protagonistes i marca les normes d’un món on tot és possible.
L’adult atrapa al vol la casualitat i la transforma en oportunitat i decideix jugar el joc que amb la seva espontaneïtat proposen els infants. Treu el cap per darrera del llençol i pregunta: “On hi ésl’ombra?”. Els infants responen i comencen a donar respostes, fer hipòtesis, elaborar el seu pensament.
El joc continua i, en el moment que el retroprojector s’engega, pren tota la seva dimensió.
Ara sí que s’ha obrat la transformació i els infants contemplen l’espectacle que es retalla a la tela.
Els infants passen, lentament, de ser espectadors a formar part activa del joc de les ombres. Es fan còmplices de la llum i de la foscor i es transformen en una ombra que la resta del grup ha d’identificar.
La fantasia, inevitablement, es cola des del darrere del llençol i comença a omplir tot l’ambient: comencen a sorgir personatges fantàstics de les ombres dels propis infants que conversen amb ells i els deixen admirats.
Aquests personatges prenen vida i es relacionen entre ells construint una història de dracs, princeses, castells, boscos i bruixes que fa que els infants perdonin una estona més no endinsar-se de ple en el món de les ombres.
El llenç blanc és la barrera entre la realitat i la ficció i el catalitzador de l’emoció, la que ens dóna el permís per a vibrar amb la història i les sensacions que en ell s’hi troben i que la foscor i la llum aguditzen.
La història avança i les normes del joc de les ombres permeten que els personatges es facin grans i petits en un instant o aparèixer i desaparèixer en qualsevol moment. El públic parla amb les ombres, les ajuda o els hi crida. Algú es fa preguntes i necessita mirar a l’altre costat on les ombres deixen de ser ombres i l’emoció arriba al seu clímax quan un infant diu que li fa por quan el drac es fa gran.
És el moment que cal passar a l’acció. Els infants reclamen ser actors i controlar aquestes ombres que tantes emocions els hi desperten. És el moment de passar a l’altre costat de la tela.
Passem a l’altre costat. La majoria d’infants s’aboquen a agafar les titelles. Per ells ja és hora d’actuar, de formar part d’aquest joc, de ser protagonistes i de construir la seva pròpia història.
Apareixen altres elements amb els que jugar i experimentar. Els teatrets petits, amb els que hi poden jugar amb les llanternes, són objectes que els hi permeten experimentar d’una altra manera. No és la titella la que es mou, sinó el punt de llum. Davant del mirall, poden veure diferents punts de vista d’allò que estan fent. Les ombres es fan grans, es fan petites, es mouen i desapareixen generant preguntes i dubtes.
Altres elements a sobre de la taula del “mini taller” obren noves possibilitats: els ressegueixen, els retallen els intenten reproduir o el posen a sobre del retroprojector generant noves ombres, camins i laberints per on poden passejar les siluetes dels personatges i construir noves relacions entre els objectes, la llum i les ombres.
Altres prefereixen dibuixar, fer servir un altre llenguatge per explicar el que han viscut durant aquest viatge llarg a la foscor. Gargots complicats, figures i siluetes apareixen al paper donant forma i significat a la vivència: una forma de construir el seu coneixement que respon a l’impuls innat d’entendre allò que ens envolta i vincular-nos afectivament a aquests fets, a aquestes preguntes. Una forma d’anar construint l’identitat individual i col·lectiva a través del dibuix.
A l’ambient cadascú està immers en la seva recerca i exploració personal. De forma individual o per petits grups juguen, dibuixen, recreen i transformen allò que han viscut. I l’ambient bull d’activitat, de soroll controlat i de concentració. De cop i volta, trenca el murmuri un la veu d’un infant que reclama el “castell de la princesa”. No hi és i l’adult li suggereix que el dibuixi.
Novament les expectatives de l’adult són superades i, davant d’aquesta situació, l’infant decideix contruir el castell, a la seva manera.
I entra en escena, de forma totalment inesperada, un nou llenguatge que obre la porta a una possibilitat no contemplada per l’adult, a una nova forma d’aproximar-se a la realitat
Davant d’aquesta situació altres infants resolen donar forma en paper a un castell. El dibuixen, el retallen i veuen com queda davant del llençol que ja compta amb l’autoritat d’element per a la construcció d’una realitat narrada que ells mateixos, els propis infants, li han acabat donant.
La sessió s’acaba abans que els infants l’hagin donat per finalitzada. Arriben els companys i companyes d’altres tallers, es pugen les persianes, s’apaga el retroprojector i la taula de llum que aquesta vegada no ha intervingut. I les emocions dels diferents tallers es barregen amb l’emoció de retrobar-se amb les seves famílies. El joc de les ombres s’acaba, fins a la propera sessió, quan s’obre la porta de l’ “Atelier” i apareixen els primers rostres coneguts, es produeixen les primeres abraçades i els primers petons.
Però les ombres esperen a cada racó, a cada cantonada i, per suposat, a l’ “Atelier” on els infants els hi han construït una llar que bull d’emoció, curiositat i entusiasme.
Si voleu saber més sobre les ombres i les seves vinculacions pedagògiques, podeu visitar el següent article clicant aqui
.
Ostres! Jo vull anar a aquesta escola!
A mi també m’agradaria tornar a ser una nena i gaudir de les propostes que fem! T’entenc, Anna!
És increible!!!!les seves mirades, expressions i somriures ho diuen tot!!!!!!unes fotos precioses isa…és genial poder veure i sentir a través de les teves paraules tota la màgia que té l’atelier della luce!!!!!
Hola Miren!
Les fotos són totes de la Cristina Pujol (alumna en pràctiques). La veritat és que va fer un magnífic treball de documentació i va saber copsar les sensacions i emocions de forma fabulosa. Realment, ha mostrat una sensibilitat impactant.
Gràcies pel teu comentari i pel teu reconeixement, la veritat és que sentir tant a prop a companyes com tu és tota una inspiració! Sé que ho dic molt, però és la veritat!
Gracias por tanta magia y por hacer cosas tan especiales!
Gràcies a tu pel teu bonic comentari!
Així no és d’estranyar que els nostres nanos tinguin les idees que tenen, sempre creatius, sempre oberts. Gràcies per la vostra feina Isabel, no podrieu fer-ho millor 😉
Gràcies pel vostre comentari tan bell, però us haig de dir una cosa important: els vostres fills i filles tenen aquestes idees per ells mateixos, el que fem és recollir-ho, donar-li un context i crear espais per a potenciar-ho. El veritable mèrit de tot plegat és la gran potencialitat creativa i imaginativa que duen dins els vostres fills i filles. És genial!
Felicitats! Genial! A més de creatius, feliços!!!!
Endavant amb tasques com aquestes.
Gràcies pel teu comentari. La veritat és que l’emoció que vam viure aquells dies va ser impressionant. Ells estaven feliços, però la Cristina i jo no podíem parar de vibrar amb intensitat: cada dia ens deparava noves sorpreses i era únic!
Realment…quina passada Isa!!M’ha encantat l’article!Malgrat ho hagi vist a l’escola, llegint el que has escrit i veient les fotos..no deixo de meravellar-me!Felicitats!
Gràcies bonica! Aquest és el poder de la documentació. A mi em passa quan llegeixo els vostres articles o documentacions. Mira que ens expliquem coses les unes a les altres, però quan les veus plasmades al paper o al bloc adquireixen un rerafons profund i reflexiu. Anem fent camí juntes i quin camí….gairebé com els camins que has plasmat al teu article!!!
On estaveu quan jo anava al parvulari????;-))))
Enhorabona per tan meravellosa tasca, m’emociona llegir- vos i m’encanta q ens feu partíceps. Sou genials!!!
Moltes gràcies Maite! El nostre deure com a professionals és molt ampli i nosaltres considerem que, fer-vos participar d’allò que passa a l’escola, forma part del nostre compromís amb la comunitat educativa. A més, considero personalment, que tenir aquests canals de comunicació és una oportunitat i un privilegi per a repensar el nostre dia a dia i obrir portes a la comunicació amb tots plegats. El bloc és un canal per a donar a conèixer la meva feina, però sobretot és una eina imprescindible per a conèixer la de les meves companyes amb molta més profunditat.
Per cert! Jo també penso, com he contestat més a dalt, que m’hagués agradat participar com a infant d’una escola així!
Estic meravellada. Aquest article m ha enamorat. Quina mirada tan precisa, quanta atenció al detall. Quanta feina abans i després de cada taller. I la meravella del “durant”, tan imprevisible i màgic.
I les ombres… les ombres, totes potència… Si Jung levantara la cabeza…
Gràcies Isa ;*
[…] Si voleu saber com hem anat treballant les ombres al “Taller de la Llum” podeu fer-ho clicant aquí. […]
[…] de viure l’emoció i l’impacte de la primera sessió els infants es van endinsar en una nova aventura: posar paraules als pensaments interiors que ells […]
[…] que ha resultat apassionant. Ja vam veure com els infants s’immergien en el món de les ombres al capítol I i també quines són les teories i intuïcions que tenen al respecte al capítol II. A aquesta […]
That’s a nice post.
That’s a good post.