Des de gairebé sempre, l’ésser humà ha volgut plasmar aquells esdeveniments més importants o destacables i, en moltes ocasions, les emocions vinculades als mateixos. El dibuix, la pintura i l’art en general han estat eines que, des dels inicis, han estat emprades per deixar constància de les qüestions importants. De la mateixa manera, l’escriptura ha estat un element que ha permès la narració de fets detallada i extensa així com la introspecció en els sentiments i emocions propis.

Diuen que amb l’aparició de l’impremta i la proliferació  i diversificació dels gèneres literaris es van generar espais més íntims de relació entre les persones i les produccions culturals. Sembla que el silenci de la lectura d’una novel·la generava un espai i un temps privat que, amb les tradicions orals, no es produïa i que va afavorir que moltes persones comencessin a escriure els seus dietaris personals aprofundint encara més en les qüestions emotives i sentimentals.

De diaris ens trobem de molts tipus i, a mida que les tecnologies han evolucionat, ens trobem amb més possibilitats i diversitat. A l’escola, des de fa dos cursos, les mestres elaborem un diari on anem plasmant la quotidianitat als ambients. Aquest curs ens hem animat a seguir amb ell i a proposar als infants l’elaboració d’un diari particular i propi del seu ambient. La idea és plasmar, a través de la seva mirada, allò que passa que els fascini (un raig de llum, una ombra, un moment màgic entre dos infants) i que es pugui considerar una “meravella” per ells i elles. La càmera de fotos i l’escriptura, doncs, són les eines que han fet servir i que s’han transformat en còmplices del seu món i de la seva subjectivitat. En aquest cas, els estris estan al servei de l’emoció i no a l’inversa.

Vam arrencar amb aquesta idea a l’ “Atelier della Luce” el trimestre passat i la nostra intenció és continuar al llarg de l’any  per, com adults, meravellar-nos del món a través dels ulls dels infants.

Els arcs de Sant Martí són propis de l’ “Atelier”. Es produeixen habitualment i anem investigant el seu origen. Hi ha qui diu que els produeixen els rajos del sol, d’altres els miralls i hi ha qui diu que surten del retroprojector. La qüestió és que, sempre que en trobem un, ens quedem meravellats i passem una estona llarga observant d’on surt, fins a on arriba i si desapareix. No és d’estranyar, per tant, que fos una de les primeres coses que es van fotografiar pel diari.

*

La imatge acompanyada de la paraula ens aporta més informació. Per aquells que no formen part del nostre grup, a vegades, només veient una imatge, no saben que és el que volem destacar i, per tant, un petit escrit ens ho posarà molt més fàcil. I és que la nostra intenció és comunicar i, per tant, hem d’ajudar a, qui s’apropi al nostre diari, a entendre el que volem transmetre ja siguin coses importants pel grup o per una persona que el conforma.

També les decoracions que hi afegim poden ajudar a posar més èmfasi en el que volem fer arribar.

El diari també ens pot servir per ajudar a uns altres a identificar una fulla o  un fruit amb el seu arbre o arbust corresponent ja que, moltes vegades, ens trobem un munt de fulles al terra i no sabem ni d’on han sortit. El diari, per tant, pot ser una manera de deixar pistes als altres i deixar constància de les nostres descobertes.


O també de poder recordar els tresors sorprenents que vam portar un dia de casa o vam trobar al jardinet, com ara, petits animals o pedres que van formar part de quelcom més gran.

*

Només cal explorar la càmera amb avidesa, trobar l’enquadrament perfecte…


O afegir l’escenografia adequada…

*

Per, poc després, acompanyar la nostra fotografia amb les paraules que ens surtin del cor.

De fet el diari ens ha servit per solucionar una de les qüestions que més neguitejaven a alguns infants. Resulta que a la nostra escola moltes de les coses que es realitzen han de ser efímeres per necessitat.

Imagineu-vos!!

Després de dedicar-li a una construcció un temps llarg i extens, amb una alta concentració i amb molta cura i atenció, aquesta meravella personal ha de desaparèixer per tal que d’altres infants puguin fer servir les peces per jugar-hi.

Gràcies al diari podem fer servir la imatge per plasmar la construcció concreta…

*

 i l’escriptura per afegir la informació que el seu autor cregui convenient. Per exemple: “Això és un robot”.

I també el diari ens serveix per deixar constància d’esdeveniments molt personals que suposaran un canvi en les vides dels protagonistes i que estan lligats amb emocions gairebé indescriptibles, com per exemple, quan algú està a punt de tenir un germanet. En alguns casos, la imatge, llavors, s’ha realitzat amb estris especialitzats i les paraules ens ajuden molt a entendre unes formes i perfils que s’endevinen molt subtilment.

“És el meu germanet.”

“Està a la panxa de la meva mare.”

“Aquesta és la seva mà.”

“Aquest és el seu peu.”


Són algunes de les descripcions que faciliten que la nostra mirada pugui interpretar amb més fonament allò que veu.

Susan Sontag va escriure una vegada:

Totes les fotografies aspiren a ser memorables; és a dir, inolvidables.

No sabem si les imatges que recollim ho seran, però el que ens consta és que sí que ho serà  la vivència personal i intransferible d’aquests infants que, a poc a poc, van construint una memòria individual i col·lectiva emotiva que va deixant petjada en els seus músculs, en el seu cervell i, per suposat, en el seu cor.

I és que la memòria es pot construir amb imatges, paraules i sons, però sobretot s’escriu amb el llenguatge invisible de les emocions i dels sentiments i dels quals només tenim una constància subjectiva ja que omplen la nostra ànima com omple l’aire la nostra mà. 

Article publicat també al bloc de “Petit cinema en curs” del curs 2012-2013.

* Les imatges marcades (*) han estat realitzades pels propis infants.