Tot conte de fades és un mirall màgic que reflecteix alguns aspectes del nostre món intern i de les etapes necessàries per passar de la immaduresa a la maduresa total. Per aquells que se senten implicats en el que el conte de fades ens transmet, aquest pot semblar un estany tranquil i profund que a simple vista reflecteix només la nostra pròpia imatge, però darrera d’ella podem descobrir les tensions internes del nostre esperit, és a dir, els seus aspectes més ocults i el mitjà a través del qual assolim la pau amb nosaltres mateixos i amb el món extern, que és la recompensa que rebem per totes les nostres lluites i esforços.
Bruno Bettelheim
Introducció
El món de la fantasia és l’espai on els infants i els adults podem projectar les nostres pors i els nostres neguits així com desenvolupar recursos per afrontar les adversitats. És un espai on la complicitat amb l’adult és subtil, però present i on els nens i les nenes poden parlar d’alguns temes, que no tenen respostes taxatives, sense sentir-se jutjats i amb un adult que no té la tensió de respondre certeses. El món de la fantasia, en definitiva, és el regne de la incertesa on tots els que s’hi troben, adults i infants, ocupen el mateix lloc on, uns i altres, aborden temes existencials sabent que, per respondre, s’han d’enfrontar a la irremeiable ambigüitat de la nostra existència.
Si no està a les teves mans canviar la situació que et produeix dolor, sempre podràs escollir l’actitud amb la t’enfrontes al patiment.
Víctor Frankl
I les fades?
Una pregunta arrenca tots els dubtes, accelera els neguits i l’ull atent de l’adult capta la necessitat. Els infants reclamen l’espai conegut i familiar on, curs rere curs, han pogut abocar tot el món emocional que no té una etiqueta clara i definida. Recorden moments del curs passat:
Isabel, te’n recordes quan la fada petita vermell a s’amagava per totes bandes? A vegades pensàvem que s’havia marxat i la buscàvem i la buscàvem, però, al final, sempre la trobàvem. Es va quedar amb nosaltres tot el curs!! Però era una mica entremaliada.
M’ho diu una de les persones que es dedicava a amagar a la fada a la resta de companys el curs passat. Curiosament, tots ho sabíem, fins i tot, ells sabien que jo ho sabia. Però, dins d’aquesta complicitat del joc fantàstic, la maduresa ve donada pel pacte de silenci que, tot i que tots sabem quina és la realitat, continuem jugant per donar-nos permís a mantenir-nos en un món on la incertesa no és la nostra enemiga, sinó la nostra còmplice més íntima.
En aquest món fantàstic, precisament, tenim permís per imaginar qualsevol cosa. Qualsevol cosa meravellosament fascinant, però també meravellosament terrible perquè, passi el que passi, sempre sabrem trobar la forma de sortir endavant amb la tranquil·litat que, en qualsevol moment, podem tornar a la realitat on ens espera el nostre món senzill i ja més que conegut. Dins d’aquest món fantàstic, podem trobar tresors, espases, capes, pols de fada i amics i amigues que, un cop marxem cap a la nostra vida quotidiana, ens poden ajudar a buscar el sentit de la nostra existència i també l’actitud per afrontar qualsevol dificultat.
Donant-nos permís per visitar el món fantàstic i donant-li un espai tangible, el coratge, la fortalesa, la picardia i l’enginy, entre d’altres, prenen una forma simbòlica més fàcil d’assimilar a la nostra ànima. I, després dels nostres petits viatges, ens sentim diferents: plens d’energia i amb molta vitalitat.
Podríem anar al bosc per buscar a les fades!!
Algú exposa aquesta idea i tots els infants s’engresquen a fer propostes. Vibren amb la il·lusió de recuperar a les fades i no estan disposats a que l’adult obviï la seva empenta. Parlen a totes hores de la fada i li xiuxiuegen plans a l’adult per a veure si els poden fer realitat. Molts sospiten que la fada pot estar a un bosc proper a Barcelona.
El bosc, precisament, és el contrast amb la seguretat habitual de les ciutats. És foscor i llum, humitat i fertilitat, és quelcom que està ple de vida, però també està ple d’ombres misterioses. És el salvatge desconegut que trobem a fora, però, al mateix temps, dins. És pura ambigüitat i incertesa i, per tant, el lloc ideal per retrobar-nos amb aquest paisatge ja conegut per nosaltres i recuperar un dels seus habitants. És l’espai idoni per encara ser més valents i endinsar-nos, de ple, en aquest joc de màgia que tantes repercussions reals ens aporta.
Els contes de fades són ben certs. No perquè ens diguin que els dracs existeixen, sinó perquè ens diuen que els podem vèncer.
Gilbert Keith
La preparació del viatge.
Cal que els desitjos, per materialitzar-se, estiguin quallats de concrecions pràctiques. Aquí és on l’adult juga un paper fonamental. Ell és el mediador entre els recursos i els desitjos dels infants i és el responsable creador d’un espai on ells mateixos siguin els protagonistes possibles i assequibles d’aquesta materialització. Es tracta, doncs, d’obrir les portes als propis nens i nenes per tal d’actuar en la realitat social i cultural de forma immediata i visible per ells. D’aquesta manera, poden palpar les conseqüències dels seus actes i, si poden veure com cada acció d’un procés més llarg acaba tenint efectes a la seva realitat, acaben vivint com ells mateixos, acompanyats de prop pels adults, van donant resposta als seus propis desitjos.
I si això s’aconsegueix, els infants es van integrant en un
context social amable, amb autoestima i amb confiança sense viure utopies, perquè els contes ja els hi diuen que existeixen els dracs, les bruixes i els ogres en el seu idioma, de forma clara, senzilla i molt profunda.
Els infants, després de cercar el bosc més adient, escriuen el paper en el qual els seus pares i les
seves mares han d’estampar la seva rúbrica per tal de permetre que els infants visitin el temple dels habitants fantàstics que tant apassionats els mantenen. No hi ha dubte del seu objectiu:
Anirem al bosc de Collserola per trobar a les fades.
El contagi és infinit i, un dia a les 9 del matí, un grup d’infants esperen a les famílies per explicar-lis els seus plans i aconseguir les signatures.
Van registrant qui ve i qui ha signat i, entre tots, fem el recompte per tal que cap infant es quedi sense gaudir d’aquesta màgica visita. Cada vegada que un pare o una mare apareix per la porta, revisen el registre i algú es fa responsable d’explicar-li, en el cas que encara no hagi signat.
Hi ha feina per a tots i totes i, mentre uns s’encarreguen de buscar la millor ruta per anar al bosc de “Vallvidrera”, a Collserola, d’altres s’encarreguen d’escriure cartes a la fada per reclamar la seva presència.
La proliferació de cartes és imparable i el contagi no té mesura. Volen omplir el bosc de cartes que, com ofrenes, marcaran el camí de tornada de les fades que, segons ells, estan perdudes.
Fins i tot, en anglès.
I, per suposat, hem d’anar a buscar el mitjà que ens permeti viatjar a tots i totes cap al bosc de “Vallvidrera”.
El viatge
El cel està ple de núvols, anuncien pluges i ja advertíem a les famílies que estiguéssim preparats per a qualsevol cosa. Els infants no volen renunciar a la visita i com un mantra van dient:
Si plou molt tornarem cap a l’escola, però si plou poc ens hi quedarem!
Tots preparats sortim cap al carrer. Alguns busquen la mà d’un company que els ajudi a viure aquesta aventura amb més serenor. Altres reclamen la de l’adult i, quan li agafen, dipositen en ell tota la confiança. Les mans es mostren molt més decidides si senten l’escalfor d’un altre ésser humà i les cames, doncs, agafen forces per enfilar el camí amb energia.
Anem avançant i cada llum que s’encén en vermell és viscuda amb entusiasme. Cada vegada queda menys i, tot i que el camí és llarg, la il·lusió manté viu l’esperit del grup.
Cada detall que es viu és fa des de l’admiració. No importa si l’han viscut abans amb les seves famílies, no importa si han estat al mateix lloc en un altre moment, l’únic que importa és que estan amb els seus companys, camí del bosc per anar a buscar una fada.
Hem sortit a fora!! Aquí es veu una mica de bosc!!
Els contes de fades són estimats pels infants perquè a tots els seus pensaments d’enuig i ansietat de la seva ment, el conte de fades els hi dona cos específic en cada context. A més, aquestes històries sempre es tradueixen en un final feliç, que l’infant pot imaginar pel seu compte”
Bruno Bettelheim
El bosc
Arribats al bosc, no ens atura el plugim, esmorzem i agafem forces perquè hem de trobar el millor lloc per deixar les nostres cartes. L’ adult, preocupat, pregunta:
Nois, sabeu que us està plovent a sobre?
I ells responen:
Sí, ja ho sabem i ens agrada!
Arribem a un espai i sembla que aquest ens agrada per començar a explorar. Es reparteixen les cartes i els infants es disposen a buscar el racó més adequat per deixar els seus missatges.
Per alguns aquest moment és un instant d’eufòria, d’energia desbordada i els adults anem amunt i avall tractant d’acompanyar a uns infants que es barregen amb les branques, les fulles mentre la natura els hi dóna la benvinguda. En canvi, altres busquen l’intimitat i fan servir la delicadesa per deixar, en solitari, les cartes que amb tanta estima els hi han escrit a les fades.
Acabada la missió és el temps de trobar-se, amb l’ànima nua, amb el paisatge. Alguns busquen pistes i interpreten allò que troben com un possible missatge que els ha deixat la fada.
Un aglà pot ser una fita en el camí.
I les arrels d’un arbre caigut, la casa de la fada.
Isabel, necessitem que un adult ens acompanyi. Volem explorar!
Alguns infants se senten com si foren habitants del bosc des dels inicis dels seus dies. Fins i tot els adults dubtem veient amb la naturalitat amb la qual alguns escalen, investiguen, recullen elements del terra i ens els ensenyen. Serà que alguns infants són follets i fades i no ho sabíem?
Els infants habiten l’espai, es deixen admirar per ell, es fan els seus còmplices i el bosc els va acollint com un ventre infinit que és benèvol i, al mateix temps, traïdor. Connectats amb aquestes sensacions, els infants i els adults ens deixem dur i anem sentint com palpita la vida, la seva pròpia vida, seguint el compas que marca la presència dels arbres. Arriba el moment de la calma i de les troballes que desperten més curiositat. L’ eufòria deixa pas a l’atenció serena que permet abandonar el món màgic per trobar-se amb un espai, el mateix espai, que té d’altres coses a dir.
És hora de marxar i els infants s’acomiaden fent un resum espontani del recorregut davant d’un mapa que han trobat de camí a l’estació. Recorden els detalls i se’ls expliquen entre ells fent memòria col·lectiva i posant en comú les vivències particulars.
Epíleg
Els infants han deixat les seves il·lusions penjades de les branques, amagades als troncs, protegides en forats o sota la terra. La fada trigarà a venir, els adults ho sabem, però els hi contestarà perquè sàpiguen que és al bosc on han de tornar per trobar-la. El món és massa petit si tot passa a dins de l’escola i ells bé es mereixen que el seu món es vagi fent gran. La fada ho sap també i els hi vol donar l’oportunitat d’obrir la mirada i d’eixamplar els horitzons. El món fantàstic té moltes portes i totes s’obren a la nostra realitat ja que és el nostre refugi, el nostre alè i, sobretot, l’espai on podem descobrir que tots som herois i heroïnes de la nostra pròpia vida.
Una petjada fantàstica en la realitat mundana és aire fresc per la nostra ànima.
– “Fantasia” no té límits.
– Això no és veritat. Dius mentides!
– Nen ximple. No saps res de la història de”Fantasia”. És el món de les fantasies humanes. Cada part, cada criatura, pertany al món dels somnis i les esperances de la humanitat. Conseqüentment, no hi ha límits per “Fantasia”.
– I per què està morint, llavors?
– Perquè els humans estan perdent les seves esperances i oblidant els seus somnis. Així és com el “Res” s’està fent més fort.
– Que és el “Res”?
– És el buit que resta, la desolació que destrueix aquest món. I la meva missió és ajudar al “Res”.
– Per què?
– Perquè l’humà sense esperances és més fàcil de controlar.
Fragment de “La història interminable” de Michael Ende
Referències Bibliogràfiques:
- Bettelheim, Bruno (2006): Psicoanálisis de los cuentos de hadas. Ares y Mares. Barcelona
- C.G.Jung (et alter)(2008): El hombre y sus símbolos. Paidós. Barcelona.
- Von Franz, Marie Louise (2002): Símbolos de redención en los cuentos de hadas. Luciérnaga.
- Birkäuser-Oeri, Sybille: La llave de oro. Madres y madrastras en los cuentos infantiles. Turner Noema.
- De Haes, Udo (2012): El niño y los cuentos. Editorial Rudolf Steiner.
- Pinkola, Clarissa (2011): Mujeres que corren con los lobos. Ediciones B. Barcelona.
- Frankl, Víctor (2010): L’home en busca de sentit. La butxaca. Barcelona.
- Italo Calvino (2004): “Cuentos populares italianos” Siruela. Madrid.
- A.R. Almodóvar (2009). Cuentos al amor de la lumbre. Alianza Editorial. Madrid.
- Antoni Maria Alcover i Sureda. Aplec de Rondaies Mallorquines d’En Jordi d’es Recó. Editorial Moll. Palma (diversos volums).
- Herreros, Ana Cristina (2009): Libro de brujas españolas. Editorial Siruela. Madrid.
- Herreros, Ana Cristina (2011): Cuentos de la madre muerte. Editorial Siruela. Madrid.
- Herreros, Ana Cristina (2008): Cuentos populares del Mediterráneo. Editorial Siruela. Madrid.
- Herreros, Ana Cristina (2010): Geografía mágica. Editorial Siruela. Madrid.
Impresionant treball d’acompanyament i reforc d’una de les intimitats mes belles i precioses: la fantasia. Gracies per fer possible i deixar un espai per ella a días i fora de l’Escola!! Gracies per la professionalitat, implicacio i tendresa que roman darrera cadascuna d’aquestes iniciatives! Felicitats!!
És emocionant….! GRÀCIES!