Autonomia, seguretat i protecció

REFLEXIONS PSICOPEDAGÒGIQUES AL VOLTANT DE L’AUTONOMIA DELS INFANTS QUE MARXEN SOLS DE L’ESCOLA O QUE ARRIBEN SOLS

Introducció

La nostra reflexió al voltant del desplegament de l’autonomia de l’infant i de com facilitar-la, ha estat cada vegada més profunda des dels inicis del nostre projecte fins l’actualitat; una reflexió que ha anat tenyint, dia rere dia, qualsevol decisió que hem anat prenent i que ens ha ajudat a concretar i aterrar els nostres principis pedagògics i psicològics en les realitats que ens envolten, destil·lant les nostres experiències professionals i també els criteris dels experts i de totes les persones que, abans que nosaltres, han observat detingudament l’infant i ens han obert nous horitzons i perspectives per ajudar-nos a empatitzar de veritat amb uns individus que tenen una altra manera de veure el món i d’entendre’l.

El tema que en aquesta ocasió ens porta a escriure el present apartat no és un tema menor ja que en el fet aparentment senzill que ens ocupa, es conjuguen desitjos, expectatives, realitats, pors, il·lusió i circumstàncies. El fet de marxar sol o sola de l’escola, o venir sol o sola des de casa, és una fita en el desenvolupament de l’infant i, com a fita, no és flor d’un dia. És cert que hi ha altres cultures en què, des de ben petits, els infants es mouen per entorns sense la presència dels referents més propers; però, ens agradi o no, ens trobem en una cultura que genera els mecanismes de protecció dels infants que genera, i no podem relativitzar la seguretat emocional de les nenes i dels nens ni tampoc el seu benestar en pro de relativismes culturals.

Per tant, en el context sociocultural en què ens movem, el fet que un infant pugui marxar o venir sol a l’escola és un procés de llarg recorregut que requereix d’observació per part, sobretot, de les famílies. És un camí ple d’indicadors que ens porten a concloure que aquell infant podrà aprofitar aquesta nova oportunitat d’aprenentatge amb prou seguretat i que serà una experiència enriquidora i escollida, de manera directa o indirecta, pel propi nen o per la pròpia nena.

L’infant, des de la nostra concepció, és i ha de ser protagonista del seu propi desenvolupament ja que aquesta és l’única manera que un infant esdevingui un adult amb seguretat afectiva, amb criteri i amb recursos cognitius i emocionals per enfrontar-se a les dificultats.

Això no vol dir que el nen o la nena hagi de prendre totes les decisions que l’involucren a la seva vida; tampoc vol dir que els infants només s’hagin d’orientar per allò que desitgen de manera immediata. Però sí que vol dir que qualsevol decisió que prenem les persones adultes per ells o elles, els i les ha de tenir en compte i que aquestes decisions s’han de prendre perquè són una oportunitat per ells i elles, però no perquè són una comoditat per a nosaltres. I si alguna vegada ha de prevaldre el confort de les persones adultes, tot s’ha de treballar de manera que sigui un equilibri reflexionat que posi en diàleg les necessitats dels adults i de les adultes i les dels infants.

En definitiva, si volem que els infants mantinguin fresc el seu impuls vital i tinguin clara l’orientació i el seu sentir vital (qüestions bàsiques per a mantenir la salut física i mental) han de ser agents actius d’aquestes decisions i, per tant, tot i que hi hagi una decisió presa de manera ferma per part dels adults i de les adultes, els infants han de sentir que se’ls deixa alguna part per a construir, per a decidir.

Per exemple: si els adults decidim que és un bon moment per tal que l’infant marxi sol a casa, el nen o la nena ha de poder expressar de quina manera ho vol fer i, per suposat, ha de tenir el dret a recular, a canviar d’opinió i demanar i ser escoltat o escoltada quan demani que el o la tornem a acompanyar. Tot i així, més endavant desplegarem en profunditat aquest dret a recular que és tan inherent a la infantesa.

D’altra banda, i això és el que està a l’epicentre de prendre la decisió de que un infant marxi sol a casa, aquesta decisió no pot estar presa pel confort que això pot generar als adults i a les adultes que l’acompanyen. Això no vol dir que, de retruc, els adults i les adultes, quan un infant adquireix més autonomia, ens puguem sentir que també recuperem espais i temps, i tampoc vol dir que, puntualment, la nostra comoditat adulta en una decisió d’aquest estil pugui tenir el seu pes. Però posar a l’infant en el centre del seu propi desenvolupament no és una decisió que es pren i es tanca en un moment determinat de la vida de l’infant; més aviat és una forma d’entendre la vida pròpia i la dels i de les altres. És un compromís amb la vida i és un estil de fer i de ser. Per tant, allò en què crèiem quan els nens i les nenes que van començar P3, continua vigent ara que alguns d’ells i d’elles ja fan sisè ja que, sempre en els contextos assequibles i de seguretat, qualsevol infant i adult de l’edat que sigui té i ha de tenir un marge de decisió.

Els infants i les persones adultes venim amb tots els mecanismes i possibilitats per a generar una relació pacífica i serena entre nosaltres. Els adults i les adultes tenim l’empatia i la maduresa cognitiva i emocional necessàries per canviar de punt de vista i per veure les coses des del lloc d’una altra persona. Els nens i les nenes senten un amor incondicional cap a nosaltres que fa que ens escoltin amb tot el seu cor i que posin sempre per davant, de tot allò que els hi diem i els hi demanem; i encara que no sempre puguin, la seva intenció última és fer-ho sempre (si alguna cosa els hi impedeix complir- ho, es senten molt malament…això no ho dubteu mai).

Aquest mecanisme és perfecte per a garantir que les relacions entre adults i infants estiguin plenes de complicitats i moments de plaer, i de generadors de seguretat i vitalitat pels uns i pels altres. Però la por de que un infant no arribi a ser autònom i capaç per a la vida adulta a vegades ens bloqueja i també els pot bloquejar a ells, podent fer malbé aquesta complicitat, confiança i seguretat.

Marxar sol o sola a casa, per tant, és un dret, no una obligació; és una oportunitat que l’infant ha de decidir si l’agafa o si s’espera. I això no vol dir que els adults i les adultes no els hi oferim escenaris de creixement, sinó que la veu dels nens i de les nenes ha de ser escoltada sobretot en aquelles decisions en les quals es posa en joc la seva seguretat afectiva i/o física.

Aquesta és la única manera de fer forts i fortes als nens i a les nenes, capaços i capaces, i de no fer vulnerables els seus propis recursos i mecanismes de protecció. Una manera de presentar aquest possible escenari de creixement en el cas que ens ocupa pot veure’s en el següent exemple.

Una família que sent preparada a la seva filla per marxar sola a casa pot comentar-li que té la possibilitat de fer-ho. També pot explicar-li que no serà d’avui per demà i que serà un procés lent i acompanyat pels referents més propers. També pot explicar-li que no és una decisió irreversible i que, si comença a marxar sola però després no s’hi veu, pot recular. Potser la nena, en aquell moment, diu que no; en aquest cas, la família hauria d’acceptar aquest “no” però comentar-li que, més endavant, poden tornar a parlar del tema. Potser passat un temps, la nena es fa a la idea i comença a acumular imatges internes d’escenaris possibles i, finalment, ella mateixa treu el tema a l’hora d’esmorzar i s’hi llença.

També pot passar que la família no vegi al seu fill o a la seva filla preparat o preparada, i que el seu infant demani exercir aquest dret sense que ningú li hagi ofert. En aquest cas, val la pena escoltar-lo tot i que la família no el vegi preparat. Pot ser una situació complexa per una família que no es sent segura en relació a aquest fet, però hem de tenir en compte que una iniciativa com aquesta pot estirar altres aspectes del desenvolupament que pot ser que estiguin més encallats. Davant d’una expressió tant genuïna d’un desig tant significatiu per l’infant, la família pot mirar si el seu fill o la seva filla, i si les seves circumstàncies compleixen els requisits i les recomanacions que més endavant exposarem en aquest text, parlar-ho amb el seu tutor o la seva tutora i tenir molt clar que si la decisió final és permetre que aquest infant exerceixi el seu dret a marxar sol de l’escola, si la cosa no va bé, la família pot recular explicant-li a l’infant les raons per les quals això ha estat així.

Que el nen o la nena no expressi que vol marxar sol o sola a casa, o que quan se li ofereixi la possibilitat la refusi, no vol dir que haurem d’acompanyar a aquests infants per sempre més durant tota la seva vida; quan un infant diu que “no” a alguna cosa, no acostuma a ser per sempre ja que els infants, per sort, estan en el present i, per tant, la seva negativa o la seva manca de desig en relació a quelcom que li oferim s’ha de prendre sempre (i nosaltres, com a adults i adultes, sí que entenem en profunditat la paraula “sempre”) com un “De moment, no. Potser més endavant.”

Les conductes de cura d’un mateix o d’una mateixa apareixen molt d’hora; ja s’observa en infants molt petits quan gategen o repten i, fins i tot, abans. Potser són conductes molt subtils i lleus, però són observables i és, a partir de les mateixes, que un infant pot anar desplegant conductes de cura d’un mateix molt més complexes. De fet, abans d’entendre que alguna cosa no s’ha de fer perquè pot ferir a algú, un infant ha d’entendre que no ha de fer alguna cosa perquè pot fer-li mal a ell mateix o posar-lo en perill.

En aquest sentit, una nena o un nen que marxa sola o sol a casa, ha de començar a tenir algunes conductes de cura de sí mateix o de sí mateixa per protegir-se de tot el que pugui passar; ha de ser un infant amb el que es pugui tenir una conversa seriosa sobre els perills que hi ha al carrer; s’ha de poder parlar amb ella o ell sobre les intencions dubtoses d’alguns adults i d’algunes adultes, però també de les d’alguns altres infants o adolescents. S’ha de poder parlar sempre i quan sentim que l’infant ho pot processar sense que això li generi angoixa o por. Un infant no ha d’anar corrents de l’escola a casa perquè té por del que li pugui passar pel camí ja que, llavors, seria un infant que no està preparat per aquesta responsabilitat i, realment, el sobrepassa. Per tant, es tracta de que l’infant que marxa sol a casa gaudeixi d’aquest esdeveniment nou a la seva vida i que això sigui un impulsor del seu desenvolupament, i no el contrari.

Per tant, i això és indispensable, un infant que està iniciant aquest procés de marxar sol a casa ho ha de fer per ell mateix i només ha de concentrar la seva energia en ell mateix i en allò que l’envolta. No se li pot demanar més i, per tant, no es pot fer càrrec ni responsable d’un infant més petit. Quan un infant d’aquesta etapa vol exercir el seu dret a marxar sol a casa, ha d’adquirir un compromís, però aquest compromís només l’ha d’incloure a ell o ella i en cap cas a infants més petits que ells o elles.

És per tot això que sentim que només han de marxar a casa sols aquells infants que poden cuidar-se d’ells mateixos i que, de fet, quan van cap a casa, garantim que es centren en els seus recursos de cura pròpia. Això ha de ser així per tot el que hem explicat i explicarem a continuació, però també per un motiu principal: si li passa alguna cosa a ell mateix o a ella mateixa, es pot sentir molt culpable i, fins i tot, sentir que ha traït o que ha fallat a la confiança donada pels seus màxims referents. Aquesta culpabilitat s’incrementa si li passa alguna cosa a algun infant més petit que és acompanyat per aquesta nena o per aquest nen, i el sentiment de culpabilitat és un autèntic repressor i generador d’angoixa, un sentiment contrari a l’impuls de l’alegria i de la vitalitat.

Condicions ambientals

Hi ha infants que potser estan preparats per a fer-se càrrec d’ells mateixos i d’elles mateixes, però les condicions o circumstàncies no li permeten dur a terme aquesta fita. Us enumerem les condicions idònies que nosaltres considerem per tal que marxar a casa sol o sola no sigui una fita massa feixuga per a ells i elles.

Distància de l’escola a casa: la distància de l’escola a casa no hauria de ser superior a 10 o 15 minuts a peu.

Transport: l’ideal seria que l’infant vingués a peu per, inicialment, activar les conductes de cura d’ell o d’ella més primàries ja que als transports públics se n’han d’activar unes altres de secundàries.

Vies: és preferible que l’infant no hagi de passar per vies on els semàfors són de curta durada o que vagin intercalats. Tampoc és recomanable que hagi de passar per carrerons, espais públics o vies poc transitades (cal pensar en els mesos de l’any en què el dia s’escurça i que, llocs per on passem amb tranquil·litat quan hi ha més llum, poden ser llocs que generin certa inseguretat quan estan foscos). Tampoc és recomanable travessar grans parcs poc habitats o descampats.

Senyalitzacions: els llocs per on hagi de passar l’infant en qüestió per marxar de l’escola a casa han d’estar ben senyalitzats (semàfors, passos de vianants, guals…) i hem de garantir que l’infant entén aquests senyals i els respecta. Seria important prioritzar els recorreguts en què hi ha semàfors per sobre dels que hi ha passos de vianants, per exemple.

Camins alternatius: és molt interessant que el recorregut de l’escola a casa compti amb la possibilitat de tenir camins alternatius.

Punts de confiança: resulta molt important que el recorregut tingui punts de confiança. Aquests punts de confiança són botigues, cafeteries, serveis… que siguin coneguts per l’infant i que l’infant sigui conegut per les persones que treballen en aquests lloc. Això permetrà a la nena o al nen, en un moment concret, buscar ajuda a aquests punts si la necessita o, simplement, sentir-se més segura o segur. Seria important que en aquests punts de confiança coneguessin l’infant pel seu nom propi.

Elements identificables: és molt recomanable que l’infant que entoma aquest repte no porti elements a la seva vestimenta o complements que tinguin el seu nom propi a la vista. Això és important perquè, de forma immediata, un infant acostuma a sentir confiança d’un adult o adulta que se li apropa i el crida pel seu nom. Això molta gent amb intencions dubtoses ho sap i ho fa servir de manera habitual per apropar-se als infants o als adults.

Condicions afectives

A nivell afectiu també caldria tenir en compte les següents condicions per tal de veure i analitzar si l’infant està preparat en aquest aspecte, però també si la família està preparada per poder donar aquest vot de confiança.

Seguretat i confiança: aquesta condició és una arma de doble fil perquè sabem i som conscients que un infant més insegur, arran de tenir la confiança d’anar sol, pot incrementar la seva autoestima i seguretat; però s’ha d’anar amb cura perquè, segons com ho pugui viure, encara podria incrementar la seva inseguretat. Per tant, en general, considerem que un nen o una nena que es sent segur o segura pot entomar aquest repte amb èxit.

Conversa madura: s’ha de poder tenir una conversa molt madura i seriosa en la qual parlem d’abusos, violència, protecció… sense alarmar però sent realistes. És necessari que aquell infant pugui rebre aquesta conversa i processar-la sense generar-li més pors o angoixes i també sense que aquest tipus d’alerta el porti a món de fantasies irreals. Un infant que té malsons o angoixes durant la nit no estaria preparat per a entomar el repte de marxar de l’escola a casa sol ja que, molt segurament, això faria que aquestes pors s’incrementessin.

Expectativa d’èxit: l’infant que entoma aquest repte ha de compartir amb la seva família una mínima expectativa d’èxit. Si ell o nosaltres, com a adults o adultes, tenim dubtes o desconfiança, podem fer que aquesta oportunitat es transformi en el contrari. D’altra banda, per moltes qüestions que ara no podem enumerar, un infant pot tenir una expectativa de poc èxit en confrontar un repte d’aquest tipus. Si això és així, val més esperar, parlar amb el tutor o la tutora i veure com ajudar-lo o ajudar-la a afrontar aquesta situació nova.

Distinció dels perills: els infants que estan preparats per entomar aquest repte no es posen en perill i saben diferenciar entre els adults i adultes de confiança i aquells o aquelles que no ho són. Aquells infants que es posen en situacions de perill o s’apropen a adults desconeguts com si fossin coneguts de tota la vida, no estan preparats per marxar sols a casa.

Comunicació: és imprescindible que els infants que duen a terme el repte de marxar a casa des de l’escola es comuniquin d’una manera més o menys oberta amb la seva família si els hi passa alguna cosa. Serà imprescindible que la família, per tant, accepti el risc i que, si passen coses (s’oblidi la motxilla, perdi la targeta, s’endarrereixi, ensopegui, parli amb algú desconegut…), no culpabilitzi l’infant i no el faci sentir que “ja no és digne de la seva confiança” i que accepti aquestes petites coses com a part del seu aprenentatge: està aprenent a cuidar-se en una situació nova, cal tenir paciència.

Mostrar una actitud cívica: un infant que pot entomar en solitari el camí de l’escola a casa ha de ser un infant que respecta les normes cíviques, comparteix els valors generals i els posa en pràctica i respecta el mobiliari i les normes pròpies de la ciutat. També ha de ser una persona que sap dirigir-se als altres amb cordialitat i demanar ajuda als altres d’una manera adequada. Un infant que no respon al que anteriorment hem dit, es posaria en perill al carrer, per la qual cosa de moment necessita ser acompanyat per un altre adult que el cuidi i l’ajudi a comprendre totes aquestes normes socials.

Ser part activa de la decisió: al llarg del text ja hem insistit molt sobre aquest punt, però volem que en quedi constància explícita en aquest apartat per la importància que té.

Condicions cognitives

A l’etapa 7-12 no podem oblidar que el desenvolupament cognitiu dels infants encara no ha arribat al mateix estat que el dels adults i de les adultes. Els infants encara han de conquerir fites cognitives que seran bàsiques per a poder assumir el fet de marxar de l’escola a casa. En aquest sentit, també hi ha qüestions fisiològiques importants que han de madurar com, per exemple, la capacitat visual i espacial, que seran bàsiques per a poder orientar-se; els experts i les expertes asseguren que fins els 9 o 10 anys una nena o un nen no pot, per exemple, calcular la distància i la velocitat d’un cotxe que ve per la carretera de manera adequada.

Anem a enumerar aquells aspectes vinculats únicament a la cognició:

Orientació i topografia: aquesta és una capacitat que els permet situar-se en un mapa, orientar-se i buscar vies alternatives en cas de necessitat. És la capacitat més bàsica per a poder anar de l’escola a casa, però que està composada per altres capacitats molt més complexes: reconeixement de figures geomètriques, mesura de distàncies, situació topogràfica… No és fins els 9 o 10 anys que la maduresa visual permet que aquesta capacitat es desplegui amb tot el seu esplendor.

Domini del llenguatge: un infant que va sol de l’escola a casa hauria de dominar el llenguatge i saber omplir-lo del sentit que l’omplim els adults (entendre els dobles sentits, les ironies i els jocs de paraules). És imprescindible que conegui el vocabulari bàsic relacionat amb el carrer i amb les normes habituals que s’hi troben. I això no esdevé, en realitat, fins que l’infant té 9 o 10 anys ja que abans, tot i que pot semblar el contrari, el que fa són adaptacions i sobre adaptacions, sense tenir completament assolida aquesta capacitat.

Memòria: òbviament, un infant que marxa sol de l’escola a casa ha de poder memoritzar el camí oficial, però també les vies alternatives. Ha de memoritzar els telèfons de les persones referents i el de la pròpia escola i, evidentment, la seva adreça i l’adreça de l’escola. No es tracta només de saber arribar, sinó saber el lloc exacte d’on sortim i el lloc exacte del destí.

Creativitat i pensament divergent: aquesta capacitat és necessària, en aquest cas, per a poder improvisar i buscar alternatives i solucions en cas que es generi un problema o dificultat. Aquesta capacitat està present des de ben petits, però no és fins als 9 o 10 anys que es consolida la capacitat de contextualitzar les possibilitats creatives i les idees divergents en la realitat. Això és així perquè, per tal de poder crear solucions creatives però factibles, s’ha d’acumular experiència; un infant de 9 o 10 anys ja comença a tenir acumulació de vivències i experiències, però no un infant més petit. 


Recular és de savis i sàvies

Un aspecte que és fonamental en el desenvolupament d’un infant i, per suposat, al llarg de tota la nostra vida, és el fet de poder recular o, el que és el mateix, el dret a canviar d’opinió. En aquest sentit, un infant que decideix amb la seva família donar un pas endavant i anar sol de l’escola a casa, ha de poder canviar d’idea i demanar que el tornin a acompanyar.

Aquestes anades i tornades són bàsiques per a poder assegurar el seu jo intern, la seva autoestima i la seva força interna. Al contrari del que pugui semblar, recular és molt madur i savi i implica un autoconeixement i una connexió amb ell mateix o ella mateixa molt destacable. La família també pot decidir recular en la seva decisió. Al costat de l’autonomia de l’infant sempre hi ha d’anar la protecció del mateix. Pot ser que rebem informacions que ens evidenciïn que el nostre fill o filla no està preparat o preparada per a fer sol o sola aquest camí, però també pot ser que alguna circumstància no prevista faci que el camí sigui més insegur.

A vegades, quan els infants van sols a casa, pot passar que aquell espai de solitud es transformi en font de conflictes amb altres infants. En aquest cas, més val recular per part de la família i tornar a acompanyar a l’infant per tal de generar seguretat i protecció i per facilitar-li alguns recursos que potser abans no eren necessaris i que ara sí que ho són.
Pot haver-hi una raó per recular o n’hi poden haver moltes. El cas és que és necessari, si sorgeix la necessitat, recular. I si no apareix, és molt convenient que, de tant en tant, els adults referents tornem a fer el camí amb ells o elles per tal de veure el trajecte a través del seus ulls ja que no sabem mai fins a on ni com un infant, per tal de no perdre un privilegi, pot callar i estar assumint coses que no li pertoquen per a la seva edat o maduresa. La presència de l’adult encara és fonamental per a protegir, però també per a mantenir les vies de comunicació i confiança.

Suggeriments

A continuació, exposem alguns suggeriments bàsics que hem anat teixint fins ara i que tot seguit enumerem a mode de resum:

Parlem amb l’infant: revisem tot el que comentem en aquest text i parlem amb l’infant. Escoltem-lo molt detingudament i donem-li opcions per a negociar i veure com ell es pot sentir més còmode o com li podem facilitar donar el pas si ell ho desitja.

Parlem amb la tutora o el tutor: el tutor o la tutora del vostre fill o filla compta amb molta informació. Té el coneixement del vostre infant en un altre àmbit i també el veu sovint a les sortides que fem a l’escola. Sap com reacciona en entorns on no hi ha els seus referents familiars i us pot aportar informacions que us poden ajudar a prendre aquest tipus de decisions.

Fem el camí amb ell o ella i parlem clar dels perills que hi ha al carrer: hem de fer el camí amb ells o elles fent l’anàlisi dels llocs o espais en els quals no es pot aturar, per on no ha de passar, en qui pot confiar… Hem de ser capaços i capaces de parlar d’abusos, violència i altres accions o esdeveniments sobre els quals un infant de 10 anys ja està preparat per parlar-ne, però no un infant més petit.

Busquem vies alternatives amb ell o ella: fem el camí amb la nena o el nen observant possibilitats alternatives i fent-lo o fent-la conscient de les normes cíviques i de les senyals de trànsit.

Fem servir un mapa: durant un temps, podem comptar amb un mapa visible a casa on estigui marcada la ruta principal i les alternatives, els punts perillosos o de risc i els punts de confiança.

Assegurar que l’infant coneix els telèfons i les adreces importants: és important que ens assegurem de que coneix els telèfons de l’escola, dels referents familiars… i les adreces concretes de casa seva i de l’escola.

Donar confiança en les autoritats que es pot trobar al carrer: orientar a l’infant perquè, si té un dubte, sempre és millor que es dirigeixi a algú que estigui al càrrec d’un servei de confiança (policia, supermercat, farmàcia, CAP…) L’hem d’advertir que mostrar-se desorientat o desorientada davant d’una persona estranya pot obrir la porta a algun esdeveniment no desitjat i que, per tant, més val fer-ho davant d’algú que ens pugui ajudar sense nosaltres tenir recança.

Que no faci tot el camí sol o sola de cop: les primeres vegades, quan surti de l’escola sol o sola, el podem o la podem anar a buscar a algun punt intermedi i veure com ha anat, com s’ha sentit i com ho ha viscut. Progressivament, l’esperarem a un lloc més allunyat i, finalment, durant un temps l’hem d’esperar nosaltres o algú de molta confiança en el destí final del seu recorregut.

Cures quotidianes: cal posar molta atenció, durant les primeres setmanes que l’infant accepti aquest repte, a les cures quotidianes a la llar. No es tracta de premiar, sinó que es tracta de recollir i acollir a un infant que està acceptant un repte important a la seva vida. Esperar-lo amb un bon berenar que acompanyem amb la nostra presència adulta o preparar-li una tarda d’atenció privilegiada el o la pot ajudar a integrar aquesta nova experiència d’una manera amable i fluïda.

Buscar complicitat: potser hi ha infants de la mateixa edat que van en la mateixa direcció que ell o ella, o que viuen al bloc del costat. Organitzar aquests petits grups d’infants que van junts els pot ajudar molt i, fins i tot, els pot alleugerir tots els entrebancs que qualsevol dia es poden trobar. De la mateixa manera, si tenim confiança amb una família que fa un camí similar amb els seus fills o filles, li podem demanar que estigui una mica alerta del nostre fill o filla, que el saludi o la saludi de manera significativa si el veu o la veu, i que observi si, quan es creuen, l’infant s’apropa o s’allunya de pressa d’ells.

Tenir en compte les hores de sol: a la tardor anem cap a menys hores de sol i, per tant, a escenaris una mica més insegurs per a completar un procés com el que estem definint. La primavera pot ser un moment més adequat per iniciar aquest procés ja que l’infant podrà gaudir, durant el seu recorregut, de més hores de sol. A més, les temperatures (el fred o la calor) fan variar les nostres conductes d’afecció. Per exemple, el fred fa que sentim més ganes de recollir-nos i estar a prop dels nostres referents i la calor ens impulsa a allunyar-nos.

Amb tot, i per la nostra experiència i coneixements, considerem adequat assumir, com a projecte que, a partir de cinquè de primària, les famílies poden optar per donar permís als seus fills i filles a les seves filles per marxar sols o soles a casa.
Tot i el que hem comentat, també cal dir que els experts i les expertes asseguren que és una experiència molt rica i que, quan un infant està preparat i les circumstàncies acompanyen, val la pena anar iniciant aquest procés. Sembla que, si això és possible, és òptim que ho faci abans d’acabar la primària.

Des de l’escola animem a totes les famílies a que analitzin la seva situació i que parlin amb el tutor o la tutora de les seves filles o dels seus fills per tal de fer possible i donar l’oportunitat a tots aquells infants que tenen una possibilitat real i una maduresa oportuna per tal de tornar sols o soles a casa.