La idea d’infant

El Projecte Educatiu de Centre de l’Escola Congrés-Indians és, segurament, el document de centre més important ja que contempla la projecció de l’escola en totes les vessants. És per aquest motiu, per tractar-se del document més important, que partim de la nostra idea d’infant a l’hora d’elaborar-lo, ja que l’acció educativa i tot el projecte de centre només tindrà sentit si parteix d’aquesta idea d’infant i de la cultura de la infància ja que tot el que fem a l’escola ho fem pensant en les nenes i els nens, i en les seves necessitats autèntiques.

Per tant, tot allò desplegat en aquest Projecte Educatiu de Centre, i en la vida de l’escola en tots els sentits, només serà coherent si s’ajusta a la idea d’infant que tenim les mestres i els mestres que formem part de l’escola ja que sentim que és aquesta idea d’infant i cultura de la infància el que ha de guiar la nostra pràctica i el que ha de ser el motor de totes les decisions i iniciatives que impulsen el nostre dia a dia, tant pel que fa a les estratègies metodològiques que anem desplegant com en tot allò vinculat a l’acompanyament emocional, afectiu, cognitiu, relacional i social a les nenes i als nens.

Només una idea d’infant ajustada i coherent amb les necessitats evolutives de cada etapa de desenvolupament, sense deixar de veure el moment individual de cada nena o nen, serà un punt de partida amb sentit pel desplegament de l’acció educativa.

És per aquest motiu que iniciem el redactat d’aquest Projecte Educatiu de Centre definint, abans de res, la nostra idea d’infant i com entenem la cultura de la infància, ja que tot el que s’anirà desplegant posteriorment en els següents apartats serà fruit de la coherència que cerquem tenint en compte aquest punt de partida.

Partim, per tant, de quina és la nostra idea d’infant tenint en compte que tota societat té una idea d’infant com a construcció social que determina el paper que s’espera d’ell i la definició dels seus drets. Aquesta imatge social també està lligada a les polítiques i pràctiques que es despleguen a l’educació primerenca i, per tant, determina la nostra manera d’observar, d’estar, de pensar i d’interactuar amb els nens i amb les nenes dins de l’escola.

Tot i així, les persones que acompanyem infants hem de ser crítiques amb aquestes idees i, com a privilegiades que som pel fet d’estar tant properes a la infància, hem de ser crítiques i denunciar aquelles concepcions que no s’ajustin a les necessitats autèntiques de la infància o aquelles concepcions que es centren en la idea d’infants com a petits adults. És per aquest motiu que el nostre projecte de centre sempre ha vetllat per anar trobant una coherència entre aquesta concepció social i el que nosaltres hem anat observant, dia a dia, de les necessitats dels nens i de les nenes i hem reflexionat profundament sobre tot el que hem anat observant; i a partir d’aquí hem anat construint el nostre propi projecte d’acompanyament i que sentim que és un tret d’identitat singular de la nostra escola.

És per això que sempre hem fugit d’idees que es centren en els nens i les nenes com a reproductors i reproductores de coneixement, idees que defensen que els infants neixen “buits” i que els hem d’omplir perquè esdevinguin adults econòmica i socialment productius; aquesta mirada envers la infància comportaria un acompanyament centrat en omplir al nen o a la nena amb coneixements, habilitats i valors culturals que estan prèviament determinats, socialment sancionats i llestos per ser administrats i comportaria que la institució educativa es centrés, únicament, en omplir aquests “envasos buits” el més ràpida i eficientment possible. Tampoc ens hem sentit identificades amb aquelles idees que es centren en el nen o la nena com un procés de la naturalesa, que entenen que el desenvolupament és un procés innat, determinat biològicament i que segueix les regles generals, considerant l’infant sense tenir en compte el context i entenent que el nen o la nena va passant per tot un seguit d’etapes biològiques d’una manera ordenada.

Per tant, al llarg de tot aquest primer apartat anirem definint la nostra idea d’infant que, a la vegada, anirà determinant la nostra mirada i aquelles idees amb les què ens sentim identificats i identificades.

Per tant, el primer punt que volem destacar és que el nostre Projecte Educatiu es centra en una imatge de l’infant com un ésser capaç d’empoderar-se, entenent que els infants són éssers competents, capaços, amb una vida emocional i intel·lectual complexa, que tenen uns drets i que són membres actius de la seva comunitat.

És així com els hi atorguem una identitat forta i que permet alliberar el seu potencial. Validar l’infant des d’aquesta potencialitat li permetrà anar cercant les seves pròpies maneres d’estar al món ja que percebrà que allò que sent i allò que pensa té un valor i està reconegut; la seva veu es tornarà més forta i important i la seva autoestima es veurà reforçada ja que sentirà que és el protagonista de la seva pròpia història.

Una altra idea important que compartim és que els infants són ciutadans del present, amb unes necessitats bàsiques aquí i ara que es sostenen en un entorn de cura; cal veure als infants com a éssers que necessiten estar ben cuidats i que estan en constant canvi, en permanent evolució, com a éssers que ens poden portar per camins no explorats per les persones adultes.

Per tant, creiem ferma i profundament que l’infant ha de sentir que té una interpretació pròpia del món, que constantment està desafiant els seus propis límits, que des de que neix busca relacionar-se, que impacta i genera ancoratges en el seu ambient fent-lo propi, que inventa noves maneres i nous camins, que construeix les seves pròpies teories al voltant de com funcionen les coses i que percep que pot ser generador de canvi per la seva comunitat.

Aquesta idea general inicial ens porta a desplegar els dos pilars fonamentals del nostre Projecte Educatiu de Centre: l’acompanyament emocional amb respecte i amor i l’aprenentatge centrat en metodologies del paradigma socioconstructivista que fomentin els aprenentatges significatius i que respectin la manera d’aprendre dels nens i de les nenes; aquests dos pilars es concreten en tot un seguit de concrecions que orienten la nostra pràctica educativa en la quotidianitat de l’escola i que veurem desplegats, de manera precisa, al llarg del Projecte Educatiu de Centre.

Sempre amb una mirada respectuosa envers la infància, ens centrem en tot moment en una estreta vinculació entre emoció i aprenentatge, entenent que aquells aprenentatges significatius són els que l’infant pot vincular amb una emoció que sent; en aquest sentit, la necessitat de vetllar perquè el desig d’aprendre, que és innat en tot ésser humà, romangui actiu en l’infant, comporta que centrem aquestes pràctiques educatives en un respecte profund per les necessitats autèntiques de cada infant, entenent que l’aprenentatge autèntic és aquell que surt de dins (i que no li ve imposat des de fora) i sent molt coherents amb les necessitats pròpies de cada etapa del desenvolupament en tots els sentits (emocional, cognitiu, relacional, social i afectiu).
En aquest sentit, caldrà ser adults i adultes presents i disponibles que, en un entorn on l’infant es mou amb certa autonomia i llibertat, podrem connectar amb una autèntica cultura de la infància, amb la creativitat dels nens i de les nenes, amb la diversitat d’intel·ligències, i amb els diversos ritmes i estils d’aprenentatge i amb el motor intern de cada infant que serà el seu motor de desenvolupament i de creixement.

Al mateix temps, tenir present la necessitat de moviment de la infància i la concepció de que l’infant és un impuls dinàmic, ens permet generar una acció educativa centrada en la importància de que l’infant senti un benestar físic que li permeti desenvolupar, de manera natural, diferents aprenentatges per a la vida; aquest aspecte, vinculat al projecte de disseny d’ambients i espais d’infants, ens permetrà construir i dissenyar espais educatius coherents amb les necessitats pròpies de cada edat. Aquests espais, per donar resposta a la nostra idea d’infant, han de ser estètics, amb un sentit, organitzats, provocadors de moviment i de dinàmiques diverses, que permetin acompanyar les emocions i expressar- les, i que ofereixin diversos diàlegs que permetin que cada infant es pugui comunicar des d’aquell llenguatge que li sigui més proper.

A partir d’aquesta idea general de la infància, com a projecte hem reflexionat i hem anar ajustant el poder donar resposta tenint en compte les dues etapes del desenvolupament que abastem a l’escola, entenent que en cada etapa sorgeixen unes necessitats que cal contemplar, cuidar i atendre.

Entenem, doncs, l’infant a l’etapa 3-6 amb unes necessitats que van lligades al desplegament del joc simbòlic en aquesta etapa, a una gran obertura a la socialització i a l’inici d’una percepció, per part del nen i de la nena, de que hi ha una realitat exterior que l’envolta i que està farcida de regles i valors diferents als propis; tot i que abans de l’inici de l’escolarització l’infant ja ha d’haver tingut moltes vivències de límits per part dels familiars més propers, en aquesta etapa l’adquisició, consolidació i acceptació dels límits li permetran anar desplegant, d’una manera sana, la socialització amb els seus iguals.
Entenem l’etapa 3-6 com una etapa de drets (amb una intensa necessitat de cura d’aquests drets), en què l’infant ha de rebre tot allò a què té dret per part d’adults i adultes que no esperin res a canvi, amb una forta creença de la necessitat d’un desequilibri entre el donar i el rebre en la relació entre l’adult o adulta i l’infant; d’aquesta manera, a mesura que l’infant vagi sentint la sensació de benestar que li proporciona sentir-se cuidat i respectat, anirà creixent i desplegant, a la vegada, el gust per regalar a les altres persones allò que ell rep. Per tant, serà un moment en què

En aquesta etapa l’aprenentatge es centra en un desplegament globalitzat, ja que l’infant entre els 3 i els 6 anys és global, i es troba en una etapa en què ha d’aprendre moltes coses sense necessitat de contextualitzar-les, sinó senzillament de comprendre-les i de poder-les aprendre respectant les seves necessitats de manipulació, experimentació i vivència de manera que tot allò que en aquesta etapa aprengui de manera significativa i per descobriment, a l’etapa següent (7-12 anys) podrà anar traspassant a un pensament més abstracte propi d’aquesta altra etapa. Per tant, el que la mà ha tocat a l’etapa 3-6, a l’etapa 7-12 el pensament ho elabora, ho dirigeix i ho interpreta.

En aquesta etapa 3-6 entenem els límits com quelcom imprescindible per mantenir un entorn relaxat, per generar una estructura on moure’s amb seguretat, per facilitar la diferenciació entre necessitats autèntiques i substitutives i per facilitar l’obertura a noves experiències.  

Hem de tenir present que al llarg de l’etapa 3-6 es produeix el procés d’interioritzar els límits, que és quan l’infant comença a percebre que hi ha una realitat exterior que comporta que hi ha regles i valors diferents als seus; l’adquisició i consolidació de límits serà imprescindible per l’infant, en aquesta etapa, per desplegar de manera sana i equilibrada el seu procés de socialització amb els seus companys i amb les seves companyes.

Atenent a la nostra idea d’infant i a les necessitats a les què sentim que hem de donar resposta, el nostre projecte es centrarà en la relació entre vincle i límit, entenent que el límit que està posat en el marc del vincle segur afavorirà el creixement de l’infant i li permetrà no sentir-se violentat o envaït per l’adult o l’adulta.

Aquest acompanyament a l’etapa 3-6 serà la base d’una bona relació de credibilitat de l’infant envers les persones adultes que l’acompanyem a l’escola, base que serà imprescindible a l’etapa 7-12 per tal que els nens i les nenes ens sentin propers i properes, i percebin que els i les hem respectat sempre en el seu sentir i que hem validat totes les seves emocions, sense entrar mai a valorar quines han estat aquestes emocions, sinó validant-les, senzillament, des d’una mirada del plaer o desplaer que li han generat.

Hem de tenir present en tot moment que l’assimilació i el respecte dels límits seran la base per la llibertat del nen o de la nena, entenent que una persona no pot ser lliure mentre no respecti la llibertat de l’altre o de l’altra.

En quan a l’acompanyament de l’agressivitat, entesa des del nostre punt de vista com aquell mecanisme d’autodefensa intern que tot ésser humà necessita mantenir activat al llarg de tota la vida per tal de protegir-se de qualsevol amenaça que li vingui de l’exterior, el projecte d’escola vetllarà sempre perquè tots els infants mantinguin aquest mecanisme activat, i l’acompanyament es centrarà en ajudar als infants a canalitzar la seva energia agressiva i expressar-la de manera que vegin l’altre o l’altra i el respectin o la respectin.

L’agressivitat serà, per tant, aquella energia que ens mou cap a l’acció i que ens permet cobrir les nostres necessitats vitals; és un moviment vital cap a la trobada i la relació.

A l’inici de l’etapa 3-6 observarem un infant més impulsiu (fet que està relacionat amb el seu món emocional, que encara està, a l’inici de l’etapa, lluny d’una capacitat de més autoregulació de l’impuls més primari d’anar cap a l’altre o l’altra) i el nostre acompanyament es centrarà en ajudar a l’infant a expressar la seva agressivitat d’una manera cada vegada més continguda físicament per arribar, al final d’aquesta etapa, a poder expressar el seu malestar o disgust des d’un lloc d’autocontrol i no agressió física, remarcant sempre la importància de dir a l’altre o l’altra allò que no li permetem o allò que no ens agrada a través de la paraula o d’altres formes d’expressió.

La transició entre l’etapa 3-6 i l’etapa 7-12 implica el tancament d’una primera etapa en què l’infant s’ha anat separant de la simbiosis amb els familiars o els cuidadors o les cuidadores més propers o més properes i el seu món interior, per sortir amb força cap a l’exterior, buscant nous horitzons i anant conquerint la seva pròpia identitat i els seu lloc en el món.

Per tant, podríem dir que passen d’una primera etapa en què es senten fills o filles, part de la família, alumnes… i en què es defineixen a través del món adult, a una segona etapa en què van descobrint que són alguna cosa més i que poden començar a construir la seva pròpia identitat.

Des del naixement, les percepcions del món són confoses i desorganitzades des de la mirada de l’infant; els estímuls externs van prenent un sentit i es van organitzant a mesura que es van reforçant les estructures internes, les qual es van desenvolupant amb l’edat i el creixement de l’infant. Per això sentim que des de l’escola hem d’oferir estructures sòlides, fermes, consistents i ordenades que ajudin als nens i a les nenes a posar ordre al caos extern que perceben.

En aquest sentit, la creació d’imatges internes (primer dels seus cuidadors i de les seves cuidadores principals i després dels secundaris i secundàries) farà possible que el nen o la nena pugui consolidar la distància necessària al llarg de l’etapa 3-6 per poder fer un salt considerable en la socialitació a l’etapa 7-12.

A l’inici de l’etapa 7-12 encara no són capaços ni capaces de mantenir una visió estable d’ells mateixos ni d’elles mateixes. La seva consciència dependrà, en gran part, de la dels adults o les adultes que els acompanyem i la percepció pròpia serà encara variable en funció de l’exterior.

Per això és imprescindible un acompanyament adult que ofereixi rutines, la possibilitat de mantenir un ordre, que posi uns límits clars i que tingui cura de la salut emocional de la infància. Sense això, els nens i les nenes es confonen i no poden construir els seus fonaments per anar endreçant, des de la construcció d’una estructura interna, el caos que perceben de l’exterior.

En relació amb les persones adultes que som properes, una gran diferència entre aquestes dues etapes i que també marca la inestabilitat que pot sentir el nen o la nena en aquesta transició, és que a l’etapa 7-12, a diferència de l’etapa 3-6, els adults i les adultes deixem de ser vistos o vistes com éssers omnipotents i omnipresents i els infants comencen a percebre les nostres ombres i foscors, una percepció necessària pel seu creixement ja que serà el que els permetrà, a mesura que vagin transitant per aquesta etapa, poder acceptar les seves pròpies ombres en un futur no massa llunyà.

Tot i així, parlem d’inestabilitat perquè és evident que aquesta descoberta progressiva genera emocions contradictòries i certa confusió. Aquesta incertesa i confusió també es veu alimentada per les sensacions de pèrdua que el nen o la nena va sentint a mesura que va iniciant la nova etapa; la pèrdua de privilegis que comencen a detectar a l’inici de l’etapa 7-12 i el fet d’haver d’assumir noves exigències per part de l’adult o l’adulta, pot comportar una fractura de la complicitat entre la persona adulta i l’infant si no s’acompanya bé; des del punt de vista del nen o de la nena, el canvi d’etapa pot ser interpretat com el pas de la infància carregada de privilegis a la infància carregada de responsabilitats.

Aspectes com la sensació d’exclusió del món adult i no saber ben bé quin és el seu lloc, les noves actituds limitadores per part de l’adult o l’adulta, l’interès per la sexualitat i pel desenvolupament psicosexual i la identitat sexual, la confusió que els pot portar el tema de la mort… són aspectes que poden generar un desequilibri si no són ben acompanyats.

Per tant, les persones adultes que acompanyem hem de conèixer aquests dilemes existencials individuals interns per a poder reconèixer-los i acompanyar-los. És per aquest motiu que sentim que en aquesta etapa és imprescindible que la persona adulta generi moltes situacions de complicitat i retrobament, de manera que els nens i les nenes ens sentin propers i properes, disponibles i oberts o obertes a parlar de qualsevol cosa que els generi neguit o que vulguin compartir amb nosaltres.

En aquest sentit, sempre hem de tenir present que algunes explicacions massa raonables o racionals els poden fer sentir que som poc còmplices del seu món interior; poden ser, en algunes situacions, respostes massa allunyades i no hem d’oblidar que el món de la raó l’aniran conquerint de manera molt lenta i progressiva des dels 3 anys i fins als 12.

És important, per tant, percebre amb molta sensibilitat el moment de cada infant per poder ajustar les nostres respostes i oferir un combinat de realisme i fantasia en funció d’aquest moment per tal d’evitar que els nens i les nenes entrin en confrontació amb els seus iguals i amb els adults o les adultes. Comportaria, per tant, elaborar un combinat de raó i intuïció per tal de donar resposta al més essencial del pensament màgic.

Per tant, per tal de cuidar molt aquesta transició i aquest canvi d’etapa, cal que els adults i les adultes ens mostrem comprensius i que oferim recursos alternatius que permetin que els infants ens sentin propers i sensibles als seus llenguatges i al seu món intern: contes tradicionals, joc simbòlic amb mini mons, espais de representació per expressar emocions, treball i expressió corporal, espais creatius, taller de pintura, contacte amb la natura… D’aquesta manera podrem oferir-los símbols universals que els facilitin la projecció del seu propi món intern i els nens i les nenes sentiran que les persones adultes que els i les acompanyem, legitimem el seu món interior fantàstic ja que donar resposta a aquest pensament fantàstic serà una bona base per transitar fins arribar a assolir un pensament científic.

En quan a l’etapa 7-12, el projecte de centre contempla una transició entre una etapa i l’altra, entenent que el cicle inicial de primària és un moment en què es va tancant l’etapa 3-6 i es va obrint l’etapa 7-12.

Un primer aspecte molt rellevant de l’etapa 7-12 és que ara, el nen o la nena necessita sentir que aprèn fent servir les eines universals i les pròpies de la cultura en la qual està immers o immersa, i ser-ne conscient per tal de sostenir-se emocionalment.

Volem destacar aquest aspecte com a inicial ja que és un dels trets essencials que guien l’acció educativa de la nostra escola en aquesta etapa. En aquest sentit, seguint amb la idea d’infant general que exposàvem a l’inici d’aquest apartat, anem concretant cada vegada més i anem fent més explícit el pensament analític al llarg de l’etapa 7-12, sense deixar mai de costat el pensament global.

És per aquest motiu que en aquesta etapa trobem més concreció i més franges de treball analític en el dia a dia que en l’etapa 3-6 en què, com dèiem, l’infant es centra molt més en un pensament global.

L’escola dóna resposta a aquesta necessitat de la infància oferint diverses possibilitats de contacte amb l’entorn i la realitat, oferint la interacció amb materials concrets i figuratius, afavorint accions d’aprenentatge centrades en la cooperació, oferint espais de treball global i de processos que permetin que l’infant estableixi connexions neuronals relacionant diferents conceptes i implicant el cos en els processos d’aprenentatge.

Només d’aquesta manera el nen o la nena podrà anar creant nous vincles entre el pensament concret i el pensament abstracte i el que podrà connectar amb el pensament abstracte de manera significativa a l’etapa 7-12 serà allò que a l’etapa 3-6 ha adquirit des de l’experimentació, la manipulació i el contacte real amb la realitat física. Tot i així, hem de tenir present que l’abstracció es va desplegant i desenvolupant, cada vegada amb més intensitat, al llarg de tota aquesta etapa. Per tant, no serà fins al final de l’etapa (cap als 12 anys) que podrem parlar d’una abstracció total i una profunda descentralitzada de l’acció.

Per tant, el gran desig per aprendre que manifestarà l’infant a l’etapa 7-12 haurà d’anar acompanyat d’estratègies metacognitives que li permetin ser conscient del propi desenvolupament cognitiu, social, afectiu, emocional i relacional; d’aquesta manera, el nen o la nena anirà prenent cada vegada més consciència de la pròpia evolució en l’autonomia, en les relacions amb les altres persones, en la seva moral, en el propi desenvolupament de la ment i en els aprenentatges que va adquirint. Aquesta consciència del propi creixement li permetrà, a la vegada, anar revisant la seva pròpia vida i desplegar la capacitat introspectiva.

Al mateix temps, caldrà afavorir i anar desplegant, de manera progressiva, els processos de grup relacionats amb la construcció col·lectiva del coneixement i amb l’aprenentatge en relació com a sinònim d’aprenentatge significatiu, de manera que els nens i les nenes puguin anar contextualitzant, cada vegada més i amb un nivell més alt d’abstracció, els continguts que vagin adquirint i assimilant.

Altres aspectes propis d’aquesta etapa, i que centren la nostra reflexió i pràctica docent, són els relacionats amb aspectes emocionals que són un factor clau pel creixement i per les necessitats dels nens i de les nenes. En aquest sentit, la nostra idea d’infant a l’etapa 7-12, es centra en una forta necessitat, per part dels nens i de les nenes, de desenvolupar-se afectiva i emocionalment, socialment i personalment.

Per tant, observem canvis significatius en el desenvolupament social, cognitiu i emocional. La millor comprensió de les emocions pròpies i les dels altres i de les altres, el van portant a entrar en el món dels sentiments (a diferència de l’infant a l’etapa 3-6 que es mou en el món de les emocions), li permet consolidar amistats més sòlides i un reajustament profund del seu autoconcepte i observem una evolució en la lògica lligada a criteris col·lectius (a diferència que a l’etapa 3-6 en què la lògica es veia lligada a criteris personals).

És per això que ens trobem davant d’un infant molt més conscient dels motius que el porten a certes accions i ara ja serà capaç d’anar diferenciant i integrant diversos aspectes de la realitat (família, escola, societat…) amb una necessitat d’anar-los integrant en un JO únic.

En aquest sentit, i vinculat a la necessitat de les amistats, l’infant a l’etapa 7-12 necessita sentir que pertany al grup, que en forma part i que hi té un lloc (estem parlant, per tant, de l’inici d’una responsabilitat social que, a l’etapa 3-6, no havíem contemplat ja que la responsabilitat de l’infant era més individual).

Per tant, ens trobem davant d’un infant que necessita crear, d’una manera cada vegada més sòlida, les bases per una comprensió cada vegada més àmplia i profunda del món. Per tal que això sigui possible, i per atendre a la nostra idea d’infant en aquesta etapa, els adults i les adultes que acompanyem a l’escola hem de ser capaços i capaces de construir una cultura de grup en relació a la bondat, al respecte i a l’amabilitat, trobant un equilibri entre acompanyar (anar juntament amb l’infant en el seu procés de desenvolupament), educar (preparar-los perquè puguin conviure socialment) i provocar (incitar de manera viva l’execució d’alguna cosa per activar el funcionament d’alguna actuació).

A diferència de l’etapa 3-6, en què els mestres i les mestres i l’escola són per l’infant com un laboratori d’experimentació on va posant en joc les seves habilitats en tots els sentits, a l’etapa 7-12 l’escola i les persones adultes passen a ser un escenari que desperta el desig del nen o de la nena com una oportunitat per integrar-se i formar part d’aquest escenari des de l’acció, el sentiment i el pensament. Per tant, a l’etapa 7-12 l’infant es projecta de forma integral en l’exterior.

En aquest moment, les normes grupals tindran un sentit fort pel nen o per la nena, i seran el resultat de processos de vivències grupals, en relació amb els i les altres i per una bona convivència; caldran, per tant, límits funcionals per una bona convivència, límits en relació que permetin un desenvolupament social sa i límits d’autoregulació que permetin que l’infant senti que està creixent.

Els infants, a mesura que van creixent, necessiten que l’espai que els acull a l’escola també vagi creixent amb ells en tots els sentits; per tant, l’escola donarà resposta a la idea d’infant i a les seves necessitats i aquesta cura i transformació dels diferents ambients serà un indicador més pel nen i per la nena de que, a mesura que creix, hi ha un espai físic que es va transformant i que va donant resposta a les necessitats que van sorgint.

Aquesta realitat física ha de ser transformada i acompanyada per les persones adultes que mantenen el context, que contenen i que fan possible el canvi arrelant els desitjos de conquesta propis dels infants a l’etapa 7-12.

La transformació de l’espai físic és un mitjà necessari que els ajuda a fer visible que aquesta conquesta és real, que se li dóna un lloc, que és tangible i que va lligada, de manera endreçada, al context que els envolta.

Finalment destacar que dins de la idea d’infant a l’etapa 7-12 sentim que hem de preservar la infantesa, protegir als nens i a les nenes d’allò que encara no els pertoca i deixar que siguin ells i elles qui decideixin quan van obrint portes per anar deixant entrar allò que forma part de la realitat exterior; en aquest sentit, hem de tenir en compte que encara són nens i nenes, que són petits i petites, i que encara ens necessiten i que els hem de protegir d’aquells aspectes propis del món adult que encara no els interessen o dels quals ells mateixos i elles mateixes es protegeixen perquè senten que encara no estan prou preparats o preparades per comprendre’ls, canalitzar-los i incorporar-los.

Per tant, dins de la nostra idea d’infant contemplem el “dret a no saber” com un dret fonamental dels nens i de les nenes per tal de protegir-los i respectar les seves necessitats autèntiques afavorint, així, un creixement sa i equilibrat en tots els sentits.

Per tant, aquesta idea d’infant compartida en aquest apartat serà la referència fonamental per la pràctica docent, per les decisions que es prenguin i per les propostes que s’ofereixin.

En aquest sentit, partint d’una imatge potent de la infància, com a adults i adultes podrem assumir la responsabilitat i el desafiament d’arribar a tots els nens i a totes les nenes amb un missatge que omplirà de poder la seva acció i la seva visió del món. Això ens permetrà acompanyar amb consciència de manera que els significats que cada infant construeixi a l’escola, estaran carregats de confiança i de capacitat creativa.

Al mateix temps, l’escola també tindrà la responsabilitat de fer visible la seva imatge d’infància a través de les relacions humanes.

Per tant, el vincle quotidià amb l’infant, el tracte que li oferim en cada moment del dia, el respecte que es mostra pel seu cos i pel seu dret a l’autonomia, les transicions ben plantejades, el disseny dels ambients, de les propostes, de les activitats i dels espais, la manera d’escoltar i respondre a través de diferents llenguatges, les converses i relacions entre infants, la manera de viure la comunitat, i un llarg etcètera, reflectirà la imatge d’infant que promou el nostre Projecte Educatiu de Centre.

Es tracta en definitiva, de vetllar per un bon desenvolupament emocional, afectiu, relacional, cognitiu i sensorial que es contempli de manera unitària i global.