Més enllà dels ambients

Quan parlem d’ambients, hem d’anar molt més enllà de l’espai físic i visible, molt més enllà d’un “simple” escenari. La nostra experiència i aprofundiment en relació als ambients ens porta a descriure, al nostre Projecte Educatiu de Centre, que aquests espais tenen sentit no només pel que es veu, sinó per totes les històries i per tots els diàlegs, visibles i invisibles, que formen part de la quotidianitat del dia a dia.

La nostra aposta inicial de treballar per ambients, ara ja consolidada, és definida per l’equip de l’escola com una modalitat que s’ajusta a la idea d’infant, a la idea de mestre o mestra acompanyant i a la nostra mirada envers el sentit i el significat de l’educació.  La reflexió i la construcció d’una visió conjunta d’escola ens ha fet aprofundir en aquesta manera “de fer” i, amb els anys i l’experiència, hem pogut analitzar a fons com els ambients, habitats per les persones, construeixen una quotidianitat farcida d’interaccions, de relacions i d’afectes molt profunds i significatius.

Entenem l’ambient, per tant, com un paisatge visible i, al mateix temps, invisible on es teixeixen les emocions dels infants, el seu món interior i on l’aprenentatge té com a punt de partida el desig i l’emoció. Als ambients hi ha una realitat tangible amb els sentits i una altra tangible amb el cor. Les mestres i els mestres que hem conviscut amb aquestes dues realitats no ens hem pogut fer responsables de la primera sense fer-nos responsables de la segona i això ha estat, i continua sent, una feina molt intensa.

Aquest fet ha suposat, per l’equip, anar un pas més enllà ja que som conscients que no només acompanyem processos d’aprenentatge, sinó que també acompanyem processos de vida. Això ens porta a un compromís educatiu que fa que ens haguem de revisar no només els nostres recursos pedagògics i didàctics, sinó també les nostres creences, valors, prejudicis i inèrcies que els temps o els hàbits ens havien fet adquirir. Aquest és un viatge en equip intens, ple de llums i ombres però, al mateix temps, molt gratificant ha que ens fa veure, cada dia, que la feina de mestres no consisteix en ensenyar, sinó en aprendre constantment per acompanyar als infants en els seus processos vitals.

La part visible dels ambients es centra en espais que tenen el seu tret o els seus trets d’identitat i que, a la vegada, contemplen uns “microespais” que permeten que els infants puguin recórrer fàcilment l’espai trobant recursos per respondre a les seves necessitats autèntiques de manera més àmplia, afavorint les connexions i la construcció del coneixement. En aquest sentit, als ambients hi trobem un espai per l’assemblea, que és l’espai on s’esmorza, un lloc de trobada on es cou la vida del grup, un espai on sorgeixen petites iniciatives individuals o col·lectives, on es parla de la vida íntima de qui vol compartir coses, on sorgeixen diàlegs sobre grans temes, on s’expliquen contes o es canten cançons, un espai per fer massatges, i un llarg etcètera. Els ambients també compten amb espais per llibres i contes i minitallers, que acostumen a centrar-se en el llenguatge visual i plàstic o en espais de representació, on els infants poden trobar tot tipus de material a l’abast que permeti la representació i el dibuix. Altres espais dels ambients són els espais per fer construccions, zones amb elements naturals, elements i materials didàctics característics de la temàtica de l’ambient, etc.

Quan els infants habiten els ambients emergeix una creativitat centrada en la connexió de conceptes i experiències i és així com es produeix una activitat on es connecten espais, elements i disciplines; és aquí on l’acompanyament de l’adult o l’adulta construeix un marc de seguretat i protecció provocant una interacció constant entre allò visible i allò invisible. Això, per nosaltres, són els diàlegs que fan de pont entre el que és tangible i el que, a primera vista, no ho és. Aquest fet requereix de molta subtilesa en la mirada adulta ja que són diàlegs gairebé silenciosos, basats en petits detalls en els què es va aprofundint al llarg del temps; els diàlegs que hem pogut observar al llarg del temps són:

• El diàleg entre els espais, on els límits són necessaris per tal que els infants es puguin moure amb llibertat. Aquests espais han de ser flexibles i permeables a les circumstàncies i al moviment intern dels infants. Per tant, els ambients han d’estar estructurats per admetre canvis, per transformar-se i per adaptar-se a les necessitats canviants. Han de permetre que els elements es traslladin d’un microespai a un altre per tal de descobrir punts de vista divergents, altres usos del material i anar construint una visió del món més calidoscòpica i diversa. Cal, per tant, que la disposició del material i del mobiliari permeti la visibilitat per tal de poder crear connexions espontànies entre el que fan els infants i permetre l’enriquiment mutu.
• El diàleg entre la ciència i l’art: la fragmentació de les disciplines és una cosa relativament moderna i bastant artificial. Les disciplines com l’art i la ciència parlen entre elles i tenen moltes coses a dir-se. Els infants, amb la seva mirada més global, ho saben de manera intuïtiva i exploren els materials i els espais fent servir estratègies pròpies de disciplines diverses. En la seva ment no hi ha separació entre la ciència o l’art i poden accedir al coneixement de les mateixes per vies i camins molt diferents. Per tant, els ambients han de ser concebuts com espais interdisciplinars on es duguin a terme aprenentatges globalitzats i on hi hagi la presència dels llenguatges que pertanyen als nens i a les nenes i, en definitiva, a l’ésser humà en general. La interdisciplinarietat, per tant, és entesa per nosaltres com un patrimoni de la humanitat que cal protegir i defensar.
• El diàleg entre l’exterior i l’interior: les mestres i els mestres, a vegades, hem experimentat que l’escola és allò que passa mentre passa la vida. Aquesta sensació és fruit de l’allunyament progressiu que han experimentat els centres educatius dels seus contextos naturals; no cal dir que aquests contextos també inclouen els paisatges que ens regala la natura i que la quotidianitat de la vida a les grans ciutats ens està fent desenvolupar dèficits que la literatura científica ha associat a la manca de concentració, dificultats per resoldre problemes o per desenvolupar processos creatius, entre d’altres. Rehabilitar el vincle entre l’exterior de l’escola (incloent amb intensitat els espais naturals) i el seu interior és una responsabilitat que hem adquirit, que compta amb el seu reflex als ambients de la nostra escola i que vinculem al desenvolupament d’una identitat individual i de grup més universal i ecològica.
• El diàleg entre l’acció i la contemplació: l’espai ha de contemplar el vincle amb el temps…temps per a l’acció i temps per al descans, temps per parlar i temps pel silenci, temps per fer i temps per mirar, temps per riure i temps per plorar… L’estructura i l’organització dels ambients permet que els diàlegs entre els diferents moments sigui possible; i també ho facilita la seva estètica i la presència d’elements concrets que els permeten canviar els seus punts de vista, contemplar diferents visions de la seva pròpia acció, etc. Reconquerir l’espai i el temps, i el diàleg entre l’acció i la contemplació ens sembla que és un compromís determinant de l’escola per tal de respondre a les necessitats autèntiques dels infants que viuen en temps d’alta velocitat.
• El diàleg a través dels anys: els infants, de sobte, poden mostrar un interès apassionat per alguna cosa. Els mestres i les mestres, davant de situacions així, ens hi aboquem de manera intensa i la nostra passió és tant gran que a vegades no ens n’adonem que l’interès dels infants, que sovint és efímer en els més petits, ja fa estona que ha desaparegut. Les persones adultes de l’escola hem de poder i saber viure davant la incertesa, hem d’assumir-la i exposar-nos i acollir-la, ja que és quelcom quotidià quan treballem en ambients. No saber per on sortirà una cosa és una de les parts més apassionants del treball per ambients i descobrir que no hi ha respostes finals ni definitives en el món de l’educació és el que ens connecta més amb la part essencial de la llibertat. Amb els pas dels anys, veiem com els infants es van responent preguntes que es feien quan eren més petits; i se les responen quan ja han transitat pel temps i per l’espai i han estat prou preparats perquè han confluït els mitjans en el seu interior. Són respostes que no arriben mai quan nosaltres volem i això ens agrada, com a mestres, ja que és així com anem aprofundint en la nostra quotidianitat i ens anem responent preguntes que ens fèiem com a equip a l’inici del projecte, a mesura que el temps facilita les circumstàncies. I el més preciós de tot és que totes les respostes a les quals arribem ens obren nous interrogants, empenyent-nos a estar sempre actius i actives i en actitud de recerca i d’aprenentatge constant.
• El diàleg entre l’individu i el grup: el treball per ambients permet que la vida del grup interaccioni amb la de l’individu. En aquest sentit, l’adult o l’adulta ha de procurar que aquesta interacció mantingui un equilibri digne i just per la persona i pel col·lectiu. Aquest diàleg, que pot ser font de discòrdia, també ho pot ser d’enriquiment mutu; és un diàleg que es viu a l’ambient i que ha de ser, necessàriament, el reflex d’un altre diàleg que sempre tenim pendents les escoles: el diàleg entre la família i l’escola. En aquest sentit, l’observació, la documentació i la comunicació ens han dotat d’eines i recursos rigorosos per fer arribar a les famílies la vida dels seus fills i de les seves filles a l’escola, i dignificar els seus processos anant més enllà d’unes relacions que, perillosament, poden arribar a ser fredes i conflictives. Si encara es vol donar un pas més, i nosaltres hem vist necessari donar-lo, s’ha de donar temps i espai a les persones de l’equip docent per trobar-se amb elles mateixes dins del projecte, per anar-se posant reptes personals i per anar-los assumint a mesura que es senten preparades. L’escola, si vol ser respectuosa amb l’infant, també ho ha de ser amb el seu equip de mestres i el projecte i la seva dimensió no pot devorar la individualitat de les persones de l’equip.

Però hi ha un gran diàleg centrat en la conversa entre la llum i l’ombra i ara el descriurem per donar visibilitat a allò que és més invisible. Quan ens endinsem en processos de diàleg com els que hem descrit anteriorment, no podem deixar de costat quelcom que, habitualment, queda ocult a les aules i a la vida quotidiana de l’escola: l’inconscient. L’inconscient, segons el nostre punt de vista, amaga les nostres actituds, els nostres secrets, les nostres parts més fosques i també els nostres tresors més fantàstics. Als contes tradicionals, els boscos són un espai ambigu i, de la mateixa manera, el nostre inconscient també ho és. Explorar-lo, deixar que entrin en diàleg les nostres llums i les nostres ombres, facilita el desenvolupament del seu autèntic potencial. Carl Gustav Jung va dir que “un individu no es fa conscient d’ell mateix fantasiejant sobre la llum, sinó fent conscient la seva foscor” i el que hem descobert i treballat com a equip, en aquest sentit, va lligat directament amb aquest diàleg intern. Hem vist com, platejar el treball per ambients, ens ha qüestionat no només professionalment, sinó també personalment ja que ha suposat, per a moltes de nosaltres, una transformació interior que hem viscut com una oportunitat única i privilegiada de millora. Per tant, aquesta part invisible i immaterial no és menys important que la part visible, i és aquí on s’amaga la veritable riquesa dels ambients.

De la mateixa manera, escoltar aquest diàleg intern que es produeix en les persones adultes que formem part de l’equip, també ha permès que aquesta escolta es traslladi als infants i a les seves famílies i hem après que, mirant amb estima i amor les nostres parts més fosques, també aprenem a mirar amb afecte les dels infants i de les seves famílies, fent servir el cor en conjunció amb la raó i el pensament.

Perquè, més enllà dels materials, de la seva disposició, de les provocacions o de l’estètica, hi ha ètica i compromís humà i personal que els mestres i les mestres renovem dia rere dia. I aquest compromís només és íntegre quan es contemplen totes les ambigüitats que té la nostra professió, s’afronten pors i s’accepta el repte de la reflexió i de la millora constant.

Perquè el que hi ha més enllà dels ambients és la vida, i la vida és un gran diàleg obert.