No volem que les nenes i els nens deixin l’escola sense haver parlat amb llibertat i espontaneïtat de tot, fins i tot d’aquells temes que la nostra societat acostuma a amagar.
Les primeres promocions de l’Escola Congrés-Indians han estat el nostre gran referent en la construcció d’aquest Projecte Educatiu de Centre. Els nens i les nenes, amb la seva diversitat i espontaneïtat, ens han facilitat les claus d’orientació per a construir un projecte coherent, des del nostre punt de vista, amb la infància. Tot l’exposat en aquest apartat han estat maneres de protegir la infància per tal de regalar-los un creixement sa i equilibrat que els aporti les eines necessàries per sortir cap a l’exterior, per obrir-se a la vida des d’un lloc segur i per tancar la seva etapa prèvia a l’adolescència amb tot un seguit de recursos de prevenció que els facilitin detectar aquells aspectes de la vida que els poden posar, en moments determinats, en situacions de vulneració o debilitat. Per tot això, projectem un acompanyament que aporti eines als infants per transitar de l’escola al carrer…
Projectar una escola on els infants sempre s’han sentit escoltats i respectats, i on sempre s’han validat les seves emocions, els seus desitjos, les seves angoixes i tot el que han sentit, ens ha regalat un meravellós entorn on les nenes i els nens s’han expressat en tots els sentits, i ens han fet arribar sempre les seves preocupacions, obrint temes realment transcendentals que ells i elles han percebut que a l’escola també es podien parlar, oferint-nos l’oportunitat d’acompanyar-los i acompanyar-les revivint i revisant les seves preocupacions més profundes en relació a la vida. I és que des de l’escola, sempre hem tingut el neguit de tractar amb les nenes i els nens, abans de que marxessin cap a l’institut, temes de vida, temes realment profunds de vida, donant un sentit ple a la nostra missió com a escola d’ajudar a les nenes i als nens a comprendre el món que els envolta i de donar un sentit ple a les seves vides. Però no hem hagut de planificar res, no hem hagut de crear res fictici… elles i ells, amb el seu creixement sa i amb la seva obertura envers nosaltres, ens hi han portat… Per tant, sempre hem sentit profundament que la nostra resposnsabilitat no era només acadèmica, sinó també emocional.
És en aquests moments on els nens i les nenes ens posen, de manera involuntària, realment a prova, a les adultes i als adults. Ells i elles, de manera inconscient, fan emergir aquests desig de preguntar, de que els hi expliquem coses, d’apropar-se a nosaltres sense tabús, els tabús de vida que tant caracteritzen a la societat adulta. I és aquí on tenim l’oportunitat de trencar distàncies, d’aproximar-nos, de ser més autèntics i autèntiques i de poder tenir una relació més profunda amb els nostres alumnes i les nostres alumnes. I és que tot té el seu contrast i el seu element equilibrant i, amb tot, també vivim moments molt tendres i molt emocionants on la fragilitat d’uns i d’altres, és expressada i acollida, i és aquí on tornem a sentir el contacte físic freqüent i tendre i el contacte d’unes ànimes que criden per créixer i per desenvolupar-se d’una manera brillant.
És així com abastem qüestions de llum i de foscor, temes controvertits i polèmics i tabús de la nostra societat. Perquè no volem que les nenes i els nens deixin l’escola sense haver parlat amb llibertat i espontaneïtat de tot, fins i tot d’aquells temes que la nostra societat acostuma a amagar. Per això permetem espais i moments per a compartir tot allò que ens preocupa i que ens ocupa, com la mort, el dol, la vida, la sexualitat, les drogues, la vida al carrer, la comunicació, l’alimentació… Però, sobretot, espais i moments per parlar d’amor, del que ens uneix més que del que ens separa, moments per descobrir els i les altres, moments i espais per descobrir el món i estimar-lo amb més fonaments. Perquè els infants, cap al final de la primària, inicien un camí que té com a objectiu reafirmar el seu amor per les persones adultes que els acompanyen i que fins ara els han cuidat, per la societat, per la cultura que els acull i pel món i l’univers que els envolta des de la distància, però també des de la proximitat. És un camí cap a un amor més profund, més fonamentat i més arrelat no en la omnipotència i la infal·libilitat sinó, i sobretot, basat en entendre que tots i totes som vulnerables, no sabem de tot i podem fallar en un moment o un altre.
Al carrer… sí, hem de sortir al carrer per aprofundir en tots aquests temes, perquè són temes de vida, temes de vida real… allò que ens espera més enllà de les parets de l’escola i que ens fa por però, al mateix temps, ens il·lusiona conèixer. I els hem d’acompanyar en aquestes “primeres” sortides, en aquestes “primeres” vivències en què obren nous temes i nous coneixement de vida. Perquè és així com podran arribar a sentir la seguretat necessària per a poder volar sols i soles en la nova etapa que els espera al deixar l’escola.
Orientació sexual, identitat de gènere, xarxes socials, abús, assetjament escolar, drogodependències, relacions sexuals, relacions d’amistat i relacions familiars, transformació física, trastorns d’alimentació, la mort… Temes molt diversos però convergents que ens porten més enllà dels murs de l’escola i ens regalen el poder-nos exposar a la llum de la vida, amb les seves ombres i també les seves foscors.
Sabem que la por pot arribar a paralitzar o generar una reacció immediata de fugida; aquesta reacció pròpia dels nostres mecanismes de supervivència, i que ens pot ajudar en determinats moments de la vida, pot arribar a ser un mecanisme defensiu que s’apliqui en moments no oportuns ni adequats si la por s’instal·la a les nostres vides i afrontem tot el que és incert o desequilibrant amb un sentiment de por que ens envaeixi. Quan sorgeixen aquests temes de vida, el primer que acostuma a emergir dels infants és el sentiment de por. Per això sentim molt important que des de l’escola compartim amb les nenes i els nens mecanismes compensatoris que evitin bloquejos o desitjos de fugir de la realitat quan s’activen les pors, fet que implica donar-los eines i coneixements per a poder reaccionar davant de situacions adverses en cas de necessitat, oferir la vessant positiva i compensatòria o reparadora dels temes que els generen pors o inseguretats i vincular el treball al plaer i al desig, així com a la funcionalitat.
Per tal de desplegar aquest tipus de treball amb les nenes i els nens, les persones adultes acompanyants implicades han de tenir un paper actiu i facilitador del diàleg i de les accions de les nenes i dels nens. No hem de perdre mai de vista que l’objectiu final d’aquesta tasca és arribar a conclusions positives, reparadores i transformadores que facilitin obertura i horitzons esperançadors envers aquests temes de vida. Per això, centrem aquest treball en els següents aspectes:
- Parlar, sense por, dels temes importants que preocupen als infants. Generar espais de diàleg a partir del que els propis nois i les pròpies noies expressen. Escoltar quan ells i elles s’expressen. No cal crear una situacions artificial de diàleg, només cal mantenir-se obert o oberta quan sorgeixen els temes i poder donar-los cabuda en aquell moment.
- Revisar com vivim els adults i les adultes els temes controvertits. Revisar el nostre sistema d’actituds i la nostra història de vida. Si ens costa parlar d’alguna cosa pot ser per prejudicis però també per experiències no digerides. Cal ser conscient de tot plegat i demanar ajuda quan detectem coses en nosaltres mateixos o mateixes.
- Oferir recursos i possibilitats àmplies, més que solucions úniques. En molts casos, és millor oferir alternatives i que l’infant senti que escull allò que li resulta més oportú i adequat que imposar una única opció.
- No culpabilitzar mai al nen o a la nena del que sent o expressa.
- Fer servir un vocabulari pertinent, precís, poc metafòric i sense ambigüitats. Per exemple, la mort és diu així: mort.
- Connectar les seves pors amb les seves oportunitats d’aprenentatge.
- No guardar secrets o tabús que tinguin relació amb l’alumnat i que els impliquin en les seves vides. És important que sentin que formen part de la vida familiar i escolar des de la complicitat més que no pas des del secretisme.
- Facilitar que el noi i la noia es vagi apropiant de la seva vida d’una manera compromesa i que senti que sempre pot aportar quelcom.
- No esperar a que passin les coses. Mantenir una actitud de prevenció més que no pas d’alerta i por. La por i l’alerta apareixen quan no estem preparats ni preparades; si ens preparem per a qualsevol cosa, serem capaços i capaces de reaccionar en la pitjor de les circumstàncies.
- Confiar en les capacitats dels nois i de les noies i partir de la base que ells i elles són competents.
- Facilitar un sentit a tots aquests aprenentatges i preparacions. Saber que el fet d’estar preparat o preparada ens relaxa i ens predisposa a viure les experiències vitals amb més plaer i amb més sentit.
- Generar vivències de plaer i buscar recursos que facilitin la reparació anímica i la transformació d’estats d’ànims més baixos: l’art, la contemplació, la meditació i el contacte amb la natura.
- Transmetre la cura d’un mateix i d’una mateixa com un plaer i no com una càrrega o una obligació feixuga. Ser exemple en això.
I el que dóna més força i autenticitat és viure les preguntes que fan els nens i les nenes com una preciosa oportunitat per a créixer i abastar la nostra consciència.
I és així com anem acompanyat a les nenes i als nens en la prevenció de tot allò que també forma part de la vida i del que els hem de protegir, però no des del desconeixement, sinó des del compartir amb elles i ells coses que també formen part de la vida al carrer.