Acompanyament emocional

Com ho fem amb els infants?

Ni formules ni instruccions poden orientar a les persones que s’endinsen en el nostre projecte i en la nostra manera d’entendre l’educació. Tot i així, aquestes línies pretenen ser una petita guia que faciliti el camí de les persones que convivim a l’escola per tal d’ajudar-les a habitar-la, trobant petites illes que les recolzin en el mar d’incerteses que s’enfronta qualsevol persona que vol conèixer l’escola una mica més a fons.

Principis

La nostra societat i cultura, moltes vegades sense ser-ne conscient, envaeix de forma constant el món dels infants: els mirem des dels nostres ulls d’adults i adultes jutjant-los sense recordar els dies que nosaltres també vam ser nens i nenes.

Davant la incertesa que suposa trobar-se davant d’una nova vida que comença, intentem recordar allò que vam rebre de les persones adultes que ens envoltaven i tornem a repetir hàbits i conductes que ens semblen que són adequats.

La repetició ens dóna seguretat, però no és mai una certesa real. En aquest sentit, la repetició és una crossa que pot ser encertada però que, si la guia la inèrcia o el desconeixement, pot anul·lar la vida i la seva capacitat d’admiració.

A l’Escola Congrés-Indians procurem mantenir el pols vital genuí de la infància, crear uns espais adequats pels nens i per les nenes on es desenvolupi una cultura infantil, particular i genuïna que ha de posar-se, socialment, a l’alçada de la dels adults i de les adultes.

En aquest territori infantil, les persones adultes passem a un segon terme i disposem l’espai i el temps per tal que els nens i les nenes puguin dur a terme les seves activitats amb un clima relaxat i serè.

Els adults i les adultes estem a la seva disposició, a la seva alçada, els mirem als ulls quan parlem i ens ajupim, no mantenim converses als ambients perquè els nostres ulls estan pendents del que passa no per “controlar” sinó per facilitar i servir allò que puguin necessitar els infants.

Respecte per la vivència interior

Dins d’aquest paisatge tan poc convencional, on la persona adulta no és la protagonista, cal ser molt observador o observadora, discret o discreta i prudent i, per tant, hem d’oblidar-nos dels aparells mòbils i deixar les nostres pertinences, així com cotxets i altres elements, als espais adequats per tal de no distorsionar les dinàmiques i el moviment dels infants.

Dins d’aquestes dinàmiques, el joc és el principal protagonista. El joc no té una intenció clara com acostuma a pretendre l’adult o l’adulta. No es fa de cara a aquesta persona adulta ni buscant la seva aprovació. El joc és una forma innata que l’ésser humà va desenvolupar fa molts anys per tal d’aproximar-se al món i de fer-se’l seu; és quelcom altament íntim i personal on ningú que n’està fora hi té gaire a dir.

Els jocs no acostumen a deixar petjades tangibles però, a vegades, sí. Per exemple, un dibuix pot ser el resultat d’un joc on la pintura ha estat la gran protagonista. Però no és quelcom que es pugui jutjar des de la nostra mirada adulta ja que, molta part de la producció, s’ha dut a terme des de l’interior de l’infant… Aquest interior és, per a nosaltres, sagrat.

El respecte per aquest interior individual es tradueix, entre d’altres coses, en no jutjar les seves produccions o no dir, per exemple, si són boniques o lletges.

Si l’infant ens ofereix el seu dibuix, podem comentar el que veiem: quins colors ha fet servir, si hi ha línies o formes tancades o bé, simplement, posar la data o el seu nom.

Aquest respecte per la vivència particular, individual i interior es pot fer extensible a altres situacions com una caiguda, una sensació de tristesa o haver-se enfadat amb algun company o alguna companya. En aquest àmbit, hi ha molts hàbits adquirits pels adults i per les adultes que pretenen minimitzar els sentiments dels infants. Tot i que són costums que neixen de la bona voluntat, està constatat que no ajuden als infants a desenvolupar una connexió essencial amb el seu jo intern.

Si ho pensem bé, segurament nosaltres, com a persones adultes, ens hem trobat en situacions en les quals el nostre patiment o els nostres sentiments han estat presos a la lleugera: no passa res, això no és res, etc. I això ens ha distanciat de les nostres emocions o ens han tancat la possibilitat d’expressar-les.

Si això ho veiem clar en nosaltres mateixos i ho analitzem una mica en profunditat, ens quedarem bastant impactats i impactades de com és de freqüent aquest hàbit relativista en la relació entre l’adult o adulta, i l’infant.

No es tracta de dramatitzar la vida, però sí d’adonar-nos-en que, moltes vegades, tractem d’omplir amb paraules els moments o espais en els quals el silenci i un subtil contacte físic poden arribar a ser molt més respectuosos. En aquest sentit, les persones adultes envaïm amb paraules el món dels infants ja que, en moltes ocasions, en resulta insuportable sostenir el plor d’un infant.

Sovint oblidem que el regne de les paraules és el propi d’adults i adultes, mentre que els infants es mouen en el regne de les emocions i dels sentiments.

El respecte per la vida interior de l’infant no és incompatible amb la presència de la persona adulta. De fet, aquesta presència resulta altament imprescindible.

Els adults i les adultes som qui garantim la qualitat de l’ambient, el seu clima, el material de què disposem i l’observació d’aquests aspectes de l’entorn resulta molt rellevant.

Una de les coses que cal aprendre a fer a l’escola, abans de res, és a observar. Aprendre a veure sense els prejudicis que hem anat adquirint, intentar mirar el que ens envolta amb unes ulleres noves.

És d’aquesta manera, observant, com molts i moltes de nosaltres també hem començat a intuir la connexió inevitable que hi ha entre l’exterior i el nostre propi interior.

Observant, en moltes ocasions, veurem que els infants compten amb més recursos dels que nosaltres pensem en un primer moment.

Podem veure infants que resolen els seus conflictes de forma autònoma o que, si ho fan amb l’acompanyament dels adults i de les adultes, tenen l’espai i el temps per expressar allò que senten i que, molt sovint, respectem les solucions a les quals arriben.

També veurem, sense gaires dificultats, com es mouen de manera autònoma sense que els adults i les adultes explicitin unes normes clares o uns hàbits concrets d’ús del material, però duent a terme una activitat interessant per ells i elles. És com si l’ambient i els materials també cuidessin als infants.

També observarem que, de manera inevitable, no hi ha formules magistrals i que tot depèn dels vincles que hi ha entre les persones adultes acompanyants i els infants, o del coneixement que té, un adult o una adulta, de les circumstàncies d’un infant en concret.

El que més s’observa en aquest escenari particular és com ens situem nosaltres davant de tot plegat i anem sentint com el nostre interior es va mobilitzant i com ens enfrontem a un paisatge que ens deixa mig nus i sense poder recórrer a les inèrcies habituals.

I és que habitar aquesta escola és tot un repte pel qual, en principi, no ens han preparat: confrontar la incertesa de cara i sense armes de foc. Només la nostra autenticitat més sincera, honesta i essencial ens seran d’utilitat.

Si acceptem que l’espai escolar que hem creat és un lloc de respecte, cura i valorització de l’experiència vital, interior i particular de cada infant, no podem entrar en el joc de les comparacions, judicis o de fer comentaris que són el fruit d’unes expectatives adultes o desitjos amagats en relació als nens i a les nenes.

Però tampoc podem avançar-nos, ni anar dues passes més enllà que ells i fer-los el camí planer. Cal donar als infants el marge i l’espai necessari per créixer, i que ells sentin la nostra presència però que aquesta no sigui invasiva. Cal que hi hagi seguretat, però no sobreprotecció i, per tant, cal acceptar que hi ha reptes que nosaltres no podem resoldre per ells i que, si ho fem, els hi fem perdre una oportunitat per a créixer.

Els infants han de sentir-nos intensament, han de saber que els reconeixem a ells i a les seves famílies. Que som els seus i les seves acompanyants i còmplices, i que mantenim viva aquesta complicitat: un vincle que ha de ser indestructible i que ha de mantenir-se fidel a la seguretat, la confiança, l’estima i l’acceptació completa dels nens i de les nenes. Però el preu d’aquesta complicitat no ha de ser que ells i elles no sentin amb igual fermesa i intensitat la seva força interior. Han de sentir que el nostre vincle és gratuït, absolutament generós, que els pot sostenir i que no competeix ni és obstacle per a la seva vitalitat i energia.

En aquest sentit, els infants són molt sensibles a l’autenticitat i a la naturalitat dels adults i de les adultes. El problema s’origina quan ens perdem en intencions, pressions o obstacles personals, quan dipositem expectatives que no els pertanyen o quan volem que ells omplin algunes carències que no van ser complertes en el nostre passat. Llavors, renunciem a la nostra essència a favor de les nostres pors o inseguretats i és quan les coses es poden torçar…Tot i que sempre hi ha esperança, és clar.

Llavors, quan ens deixem portar per tot això, no estem veient l’individu que tenim al davant: un individu complet, amb dignitat pròpia i amb drets legítims com qualsevol persona adulta. Els infants no són ciutadans de segona ni un projecte d’adult que s’ha de realitzar. Els infants són ciutadans del present amb necessitats imperioses vinculades al temps present i que són tant profundes i reals com les nostres.

Les persones adultes que fa anys que som al projecte, hem transitat per moltes de les emocions, circumstàncies i sentiments que ompliran el vostre cor i la vostra ànima així que ens visiteu. Ningú ha nascut ensenyat, més aviat al contrari. Només dir- vos que el camí val la pena i que, en aquest trànsit, de ben segur, trobareu grans tresors que ara mateix s’amaguen en el fons dels vostres cors.

Així doncs, endinsar-se a l’Escola Congrés-Indians, parafrasejant a Hoyuelos (et alter, 2005), és habitar un territori de la infància. I això no és quelcom ni senzill ni fàcil.

Com hem comentat, és una aventura complexa, dolça i seductorament complexa, que ens dóna l’oportunitat d’aprendre i ens arrossega, forçosament, a acceptar el repte de crear uns espais dignes pels nens i per les nenes. Ens obliga a sortir del nostre egocentrisme adult i a madurar oferint seguretat, estima, confiança, respecte i llibertat a les persones que ens trobem al davant.

És un procés profund que tots i totes duem a terme quan trepitgem l’escola amb voluntat d’implicació i entrega i que ens fa descobrir quelcom meravellós: que madurar de forma individual i arribar a la nostra essència personal és, en realitat, un acte d’amor i entrega absoluta a la humanitat.

I és que a la nostra escola no només aprenen els infants, també aprenem els adults i les adultes tot redescobrint la capacitat de meravellar-nos amb la vida que tant ens parla d’ella mateixa en la mirada dels nens i de les nenes.