LA IMPORTÀNCIA DE LA LECTURA I L’ESCRIPTURA EN EL MÓN ACTUAL NO HA CANVIAT… EL QUE SI QUE HA CANVIAT (I POSSIBLEMENT ENCARA HA DE CANVIAR MÉS) ÉS LA MANERA D’ACOMPANYAR ALS INFANTS EN AQUEST PROCÉS DE DESCOBERTA I APRENENTATGE…
Possiblement, pocs professionals de l’educació estarien en desacord amb aquesta afirmació… És evident que els infants d’avui en dia són molt diferents dels de fa 20 anys, i encara més dels de fa 30 anys… i com més anys enrere ens remuntem, més diferències trobarem… Per tant, és evident que els mètodes que emprem en el procés d’aprenentatge de la lectoescriptura també han de donar resposta a les necessitats actuals…
És força comú sentir professionals de l’educació parlar de les greus dificultats de comprensió lectora que es troben amb els alumnes d’edats més avançades. Aquesta realitat ha fet repensar molt en referència a … “què s’ha fet de manera poc adequada perquè hi hagi tants joves que tenen serioses dificultats en comprendre el que llegeixen”…
Des de l’escola entenem el procés d’aprenentatge de la lectoescriptura com un procés natural que s’ha d’acompanyar, tenint present en tot moment que cal afavorir entorns preparats que facin sorgir l’interès i la motivació de l’infant (tot i que aquest interès es veu reforçat per la quantitat d’estímuls que els mateixos infants reben indirectament del seu entorn quotidià). Quan aquest desig s’inicia (que acostuma a ser en edats primerenques a causa del món tant lletrat que ens envolta) l’adult ha d’aprofitar les oportunitats que sorgeixen per oferir estímuls i provocacions que li permetin a l’infant anar-se introduint en aquest aprenentatge d’una manera relaxada i alegre.
L’important és que els infants visquin aquesta descoberta i aquest procés com una manera més de jugar… en aquest cas, jugant amb les lletres, paraules, contes…
Aquí us presentem un exemple de com aquesta descoberta es pot convertir en un treball de grup (on el grup es forma de manera natural perquè els infants de l’ambient es van enganxant a una proposta concreta) i com poden aprendre els uns dels altres jugant conjuntament amb les lletres.
Fa uns dies, a la mediateca, vam oferir un joc de lletres com a provocació al mini taller, i alguns infants que anaven passant per allà, s’hi anaven afegint…
Passaven moltes coses a la vegada, i també hi havia interessos diferents.
Des de “i la L? Algú em pot ajudar a trobar-la?”, fins a… “Mireu! He escrit Blancaneu!”.
A mesura que els processos anaven agafant un caire més col·lectiu, els infants creaven paraules comunes, ajudant-se els uns als altres…
“I la E?”
“Jo la tinc!”
“Mireu! Ja he trobat la A!
“Sabeu quina és aquesta?” “La U!”
Algú, tot remenant lletres, es va trobar la O. En aquell moment no la necessitava, però conscient de que altres companyes buscaven altres lletres, abans de deixar-la va preguntar… “Algú necessita la O?”
“Algú m’ajuda a buscar la N?
En un altre espai de la mediateca, unes nenes van ser elles mateixes les que van agafar un altre material que hi ha a l’ambient i que també és de lletres.
Una nena deia… “Mireu, ja ha trobat la primera lletra del seu nom!”
“Escrivim el nostre nom en un paper?”
La interacció i les propostes que es van anar desenvolupant al llarg de l’estona van ser infinites, i aquest grup d’infants van passar una llarga estona experimentant amb les lletres, jugant i pensant profundament en processos de formació de mots. Totes se sentien alegres i apassionades amb les descobertes que anaven fent…
I jo, com a mestra, ho contemplava amb emoció i intensitat plenament conscient que els adults no ens podem sentir amb el dret de trencar aquesta manera tant màgica que els infants tenen d’aprendre i que les nostres pressions fàcilment poden trencar aquest desig tant natural d’aprendre.
Per reflexionar…
“Qui ha dit que si un nen als 3 anys gargoteja el seu nom i diu les lletres serà un bon lector i escriurà millor? Els estudis sobre l’evolutiva descriuen que, per a la majoria de la població infantil, fins als cinc o sis anys, no es completa el desenvolupament de les capacitats psicomotrius, auditives, visuals, fonològiques… que són la base per aprendre a llegir i escriure de manera eficaç. Per què volem que n’aprenguin abans d’estar prou preparats?… Als 4 ó 5 anys, la majoria dels nens que arriben a llegir ho fan de manera mecànica, sense comprendre el que llegeixen i aplicant uns mecanismes no adequats… És trist que un nen de set anys no gaudeixi llegint i escrivint, sinó que faci el possible per escapolir-se’n. Però ja fa tres anys que força un aprenentatge per sobre de les seves possibilitats i amb sensació de no arribar a complir amb les expectatives.”
Mònica Ballester Torras. Terapeuta de la comunicació i el llenguatge.
De debó que jo al.lucino amb l’interès que té el Rai per l’escriptura, és pur dessig ja que ningú mai li ha suggerit que aquesta qüestió “s’ha d’aprendre” ni que sigui important a aquestes alçades, mai hauria cregut que amb 3 anys sabés i li agradés escriure el seu nom amb tanta precisió i lletra tan petiteta. Això evidencia que els nens en llibertat tenen passió per les coses, per totes! Gràcies per caminar amb nosaltres, mestres!
Sí, sí, el deseo que tienen de escribir y de leer es impresionante. A la Rebeca no hay quien la pare, quiere escribirlo todo…
increible!!!! per flipar!!! pot ser, no segur ho poso en pràctica és super guayyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyy, a més estic molt contenta de haver vist el que feu, jo en la meva programació d’ opos vaig fer un material semblant q guayyyy m’ ha fet ilu!!!!!!
M’encanta… i el que m’es m’agrada és veure que hi ha nens que encara no tenen aquest desig i se’ls respecta i aconpanya. Potser en tenen d’altres i se’la mira i acompanya de la mateixa manera, amb aquesta mirada amorosa, respecte i comprensió…
M’he emocionat de llegir-ho i de veure les fotos.
Enhorabona mestres!
Fins ara la Paula no havia mostrat interès en escriure i val a dir que nosaltres estem totalment d’acord amb la línea que proposa la escola, però el cert és que aquests mètodes encisen… al menjador de casa tenim una pared pintada a mode de pissarra, ahir la Paula (el seu ambient és la mediateca) va començar a fer la “u” i el Marc (de 2 anys i mig) la seguia en el seu joc… després va derivar en un no parar de dibuixos, lletres i signes. A nosaltres ens va fer disparar la càmara i el video, tot conscients de que era un joc, i de que el gaudíen plenament.
Ells faran la seva propia evolució i nosaltres estarem allí per acompanyarlos… gràcies.
M’encanta aquest article perquè trobo que explica, perfectament, els processos naturals a través dels quals els infants aprenen a llegir i a escriure. Com a mestra resulta molt i molt impactant ja que, de cop i volta, els infants comencen a sentir una atracció imparable cap a aquestes qüestions i fan passes de gegant. D’un dia per l’altre reconeixen paraules, les comencen a escriure i tot gira al voltant d’això. Qualsevol proposta, qualsevol petita cullerada que fiquis en relació a aquest tema és absorbida amb intensitat i moltes ganes…impressionant!!! I te n’adones que tot això és possible perquè estan preparats, perquè ha arribat el seu moment i perquè els hi hem permés accedir segons el seu ritme personal.
Fabulós article i reflexió!!!