El primer cop que vaig veure aquella nena enfilada a l´arbre més gran del jardí em va sorprendre força. Inmediatament li vaig demanar a un acompanyant si allò estava permès i em va dir que si.
I és que els infants només s´enfilen fins a on pensen que són capaços d’arribar. Això em va fer reflexionar sobre els límits, a vegades del tot necessaris, que els adults posem als infants sense pensar que, en algunes ocasions, són ells mateixos els que poden marcar els propis límits corporals. Sovint, ells són capaços d´autoregular-se. Si veuen el perill o saben que poden fer-se mal ja no intenten qualsevol activitat que pugui suposar un risc per a ells.
Tot això ho he pogut comprovar, també a la sala de psicomotricitat. Allà el nen tria tots els materials que utilitzarà: la rampa, el xurro, els coixins, el taulell d´equilibri, els cotxets, les teles, les construccions, etc. Mai s´han fet mal amb aquest tipus de material.
A l’ambient exterior, l’ ús que fan del tatami, per exemple, els serveix per experimentar amb el seu propi cos, conèixer la seva propia força i descubrir quins són els seus limits corporals i així reconduir els seus desitjos.
En definitiva, els infants experimenten, juguen, i troben els seus propis límits, mentre, nosaltres, amb ulls expectants i de vegades sorpresos, els ajudem des d´un acompanyament prou distanciat, a trobar el seu propi camí i a facilitar-los el viatge cap a l´edat adulta.
Article escrit i editat per la Júlia Espino
Deixeu un comentari