Hay dos regalos que debemos ofrecer a los niños: uno son raíces y el otro alas. (anònim)

“raíces” i “alas”, dos paraules que associaríem a un entorn natural com és el Jardinet de la nostra escola.

foto1editada

Observant als infants interactuar en aquest espai exterior m’he adonat que aquests, en especial els més menuts, senten una atracció irresistible vers la natura; s’identifiquen més que alguns de nosaltres els adults amb els seus dons i estan més connectats a ella. Per què, em pregunto? Com explicar la seva passió per l’aigua, la terra, els insectes, les pedres…? Què els mou vers aquests elements? D’on neix la seva especial sensibilitat cap a la mare naturalesa?

foto2editada

foto16editada

La meva curiositat  em porta a investigar. Llegint i i reflexionant sobre el tema, arribo a la conclusió, que propablement ells, al contrari que la major part dels adults, encara no han perdut l’instint bàsic que els uneix a la vida, o que sent menys mentals, més passionals, es deixen portar pel seu desig intern i són més conscients de formar part de l’entorn natural, sentint-se menys lluny d’aquest; o simplement, perceben amb més intensitat, aquesta necessitat d’estar en contacte amb la terra i els seus elements.

foto3editada

foto4editada

Des de la nostra escola es vetlla per a que aquesta sensibilitat i connexió  amb el món natural no desaparegui amb el pas del temps intentant afavorir un equilibri entre tots dos entorns: el natural i l’artificial. Richard Louv, autor del llibre Last Child in the wood ens diu: Cuanta más tecnologia incorporamos a nuestras vidas, más necesario es el contacto con la naturaleza, precisamente para compensar nuestra exposición a entornos artificiales”.

foto5editada

foto6editada

La senzillesa i calma de la natura posen al nen en contacte amb el seu instint més pur, permetent-li expressar la seva il·limitada imaginació i les seves dots creatives donant pas al joc simbòlic i l’experimentació en els petits racons o amagatalls verds.

foto7editada

foto8editada

foto9editada

Sembla ser que a través de la interacció amb els arbres, els animals, les plantes, aprenen a relaxar-se, a fer servir l’espai, a resoldre les seves pors, a confiar en si mateixos, a relacionar-se, a conèixer les conseqüències de les seves accions, etc.

Foto10editada

foto11editada

foto13editada

Mentre escric, ressona en mi un altra reflexió que té a veure amb aquesta necessitat del connectar i el sentir, sentir la vida i totes les seves dimensions i manifestacions de manera directa, perquè aquesta màgia de sentir és part innata del nostre ésser, una unió que va desapareixent a mida que anem creixent, que anem perdent el contacte amb els nostres propis sentiments o quan deixem d’expressar-los per por a ser jutjats, rebutjats. Així, allunyar-nos de la natura ( en les ciutats, en el que consumim,  i en general en la nostra visió del món ) significa allunyar-nos del que sentim o de la capacitat de sentir. I com vaig llegir a un article “sentir en toda su diversidad, parece ser, mas allá de toda metafísica, lo que hemos venido a hacer a este planeta”.

Perquè el món és això, justament això que es toca, que es veu, s’olora, s’escolta, es respira, es degusta. És això que ens entra pels sentits, o que potser els nostres sentits crea, somiant un univers que ells mateixos produeixen. És el pes, la densitat, la rugositat, el color, la llum, el so, gust, flaire d’allò que podem sentir.

foto17editada

Foto14destacadagran

Bé, i mentre  segueixo observant als infants envoltats del nostre petit paratge natural  sento la necessitat de transportar-me a un temps passat. Als estius de la meva infantessa, quan en acabar l’escola els meus pares (mentre ells havien de treballar) ens enviaven a la meva germana i a mi amb els meus avis a una petita aldea de Galícia. Allà, els acompanyàvem a portar les vaques a pasturar i mentre elles menjaven i menjaven nosaltres ens estiràvem sobre l’herba verda i fresca i sentíem com els saltamartins dansaven per sobre els nostres cossos, berenàvem pa i xocolata sota l’ombra d’un arbre enorme i frondós i jugàvem a cartes amb la nostra “abuela”. Els ajudàvem també a plantar o recollir els fruits de la seva collita, i jo, algun cop em quedava embadalida observant qualsevol insecte que es creuava en el meu camí. Anàvem a buscar aigua a la font del poble i pel camí ens entreteníem caçant capgrossos d’un petit estanc, compartíem estones de joc imaginari amb altres nens i nenes que durant tot l’any vivien allà,… tot això si que era sentir-se connectada al món, a la natura, a la seva senzillesa, pau i bellesa.