Ens entendreix veure amb quina dedicació i concentració, els infants,  pinten i connecten amb serenitat amb el món que els envolta.

Amb quina innocència creuen en aquelles històries que expliquen els contes, i imaginen amb aquelles imatges que interpreten.

 

Observem la ingenuïtat del gest, al contemplar una gran torre de peces que han aconseguit aixecar plegats amb esforç, i l’excitació davant l’expectativa de la seva possible caiguda.

En la vida quotidiana de l’escola, trobem que els instants de tendresa són presents en cada racó, en cada moment, i s’intensifiquen amb el pas del temps.

Heus aquí alguns dels instants de tendresa del nostre dia a dia. Situacions diferents, certament, però que inspiren una experiència comuna. Aparentment sembla que no hi sigui, perquè no la veiem, és invisible als ulls, però podem reconèixer-la, en un gest, en una mirada…

La tendresa es podria definir, d’entrada, com un sentiment, com una experiència del cor, però també com un poder que ens fa més humans. Hi ha situacions que inspiren tendresa, però també hi ha gestos amarats de tendresa. Es pot dir d’una situació, d’una escena, d’un instant a priori immòbil, però , a la vegada, activament, d’algú, en la manera de parlar, de moure’s  i  de gesticular,  en una mostra de feblesa, d’ innocència, que també expressen o inspiren tendresa.

La tendresa no és una cosa, ni un objecte. Evoca, més aviat, un tipus de vincle, una forma de llaç que ens vincula i ens uneix de manera invisible als ulls, però no al cor, amb els altres. És un vincle, però també un pessic al cor.

És fonamental en les relacions humanes, però només ens n’adonem, quan manca.  Amb la tendresa passa com amb l’aire, que és vital per viure, però tan sols en prenem consciència quan ens falta.  Ens adonem del seu valor quan experimentem la seva absència o bé la seva vulnerabilitat.La tendresa, com la salut del cos, és fràgil, però és una experiència que ens ennobleix i ens fa més humans.

Es fa difícil imaginar un món sense tendresa, un univers on la paraula tendresa fos definitivament desterrada.

La innocència desperta tendresa i la tendresa ens fa confiar en el món i en els éssers humans que hi habitem.

L’únic que salva els vincles humans de la lògica de l’interès ,és l’espurna de tendresa que som capaços de viure a través d’ells. El que fa un vincle valuós, humanament parlant, és precisament  l’acte de lliurar-se a l’altre, d’entregar-s’hi , de no esperar res a canvi. Quan experimentem un llaç d’aquesta naturalesa, la tendresa ens empeny a seguir vius.