El Taller de les ombres. Capítol I.

Fa uns dies us vam comentar a un altre article com l’ “Atelier” s’havia modificat i com havien aparegut noves ombres. L’ambientació i els detalls anaven destinats a generar un treball molt específic al taller de la tarda en relació a les ombres.

Gràcies a la Cristina Pujol (estudiant de pràctiques de la Universitat de Manresa), el que era una petita idea, es va transformar en una gran realitat. La Cristina va col·laborar molt estretament en el disseny de les primeres sessions, va elaborar gairebé tot el material i va documentar les sessions amb imatges.

Ha estat un plaer compartir aquests moments amb ella i descobrir tota la seva sensibilitat, paciència i creativitat que ha demostrat. Ha estat un regal que ha enriquit i transformat el plantejament incial.

Però, parlem d’ombres…

Prefaci

“Entre la idea i la realitat, entre el moviment i l’acte, cau l’ombra”

Thomas Stearns Eliot, Premi Nobel de Literatura 1948.

Les ombres han motivat a totes les cultures a buscar respostes, a indagar i a donar sentit social, cultural i místic de diversa índole a un element que ens acompanya des del nostre naixement i ens vincula amb el nostre entorn animat i inanimat.

És un misteri, un recurs, una companya de jocs fugissera, una part de nosaltres inseparable que ens ajuda a construir la nostra pròpia identitat i a moure’ns pel món, a descobrir-lo.Les ombres han motivat a totes les cultures a buscar respostes, a indagar i a donar sentit social, cultural i místic de diversa índole a un element que ens acompanya des del nostre naixement i ens vincula amb el nostre entorn animat i inanimat.

Però, a part, de la nostra ombra. És evident que, en un món on hi ha llum, existeixen les ombres no només pròpies sinó dels elements animats i inanimats que ens envolten. I això multiplica, inevitablement,  la possibilitat de trobar-se amb elles.

Infants de totes parts del món, any rere any, redescobreixen l’ombra, li donen sentit i significat i, per què no, una vida independent de la nostra.

És, doncs, un element que està al nostre abast, que ens acompanya, que emergeix en qualsevol moment i que pot ser un catalitzador de la creativitat dels infants per a la realització de les seves primeres teories científiques o l’elaboració d’una visió poètica i estètica del món i del que ens envolta.

Aproximacions les dues, la científica i la poètica, necessàries i fonamentals per a l’ésser humà sent complementàries i formant part del motor de tota la nostra cultura.

Treballar l’expressió corporal, ser obstacle de la llum i generador d’ombres, viure la foscor, provocar interrogants, trobar incerteses, recollir l’emoció, descobrir relacions personals amb l’entorn, desenvolupar la nostra identitat i la intencionalitat dels nostres actes així com la nostra capacitat creadora i creativa són alguns dels objectius plantejats al present projecte i en el que, aquest mateix moment, ens submergim.

Endavant doncs, entrem de ple al món de les ombres…

Capítol 1: Immersió en la foscor

“Sóc en mi com ho és en sí l’ombra: causa de llum i efecte d’ella mateixa.” 

Agustín Acosta, escriptor cubà.

L’ “Atelier” està enfosquit, una tela blanca deixa oculta, gairebé per complet, una part de l’ambient i un únic punt de llum molt tènue espera als infants.

Asseguts com si d’un teatre es tractés, els infants es preparen per a viure una transformació: la transformació d’una persona en ombra. La casualitat porta a que l’adult s’hagi de moure per l’espai ocult abans de posar en marxa tot i, curiosament, apareix una ombra molt tènue al llençol.

El llenç actua com a marc, incrementa l’expectativa i els infants estan atents al més lleuger canvi, al detall més mínim que la seva percepció, aguditzada pel clima i pel propi ambient, pugui detectar.

El llençol és l’escenari i el guardià de la màgia: les ombres hi són a totes bandes, però només a la tela blanca és on realment manen. Si bé, normalment s’amaguen i es mantenen discretes, el teló blanc les transforma en protagonistes i marca les normes d’un món on tot és possible.

L’adult atrapa al vol la casualitat i la transforma en oportunitat i decideix jugar el joc que amb la seva espontaneïtat proposen els infants. Treu el cap per darrera del llençol i pregunta: “On hi ésl’ombra?”. Els infants responen i comencen a donar respostes, fer hipòtesis, elaborar el seu pensament.

El joc continua i, en el moment que el retroprojector s’engega, pren tota la seva dimensió.

Ara sí que s’ha obrat la transformació i els infants contemplen l’espectacle que es retalla a la tela.

Els infants passen, lentament, de ser espectadors a formar part activa del joc de les ombres. Es fan còmplices de la llum i de la foscor i es transformen  en una ombra que la resta del grup ha d’identificar.

La fantasia, inevitablement, es cola des del darrere del llençol i comença a omplir tot l’ambient: comencen a sorgir personatges fantàstics de les ombres dels propis infants que conversen amb ells i els deixen admirats.

Aquests personatges prenen vida i es relacionen entre ells construint una història de dracs, princeses, castells, boscos i bruixes que fa que els infants perdonin una estona més no endinsar-se de ple en el món de les ombres.

El llenç blanc és la barrera entre la realitat i la ficció i el catalitzador de l’emoció, la que ens dóna el permís per a vibrar amb la història i les sensacions que en ell s’hi troben i que la foscor i la llum aguditzen.

La història avança i les normes del joc de les ombres permeten que els personatges es facin  grans i petits en un instant o aparèixer i desaparèixer en qualsevol moment. El públic parla amb les ombres, les ajuda o els hi crida. Algú es fa preguntes i necessita mirar a l’altre costat on les ombres deixen de ser ombres i l’emoció arriba al seu clímax quan un infant diu que li fa por quan el drac es fa gran.

És el moment que cal passar a l’acció. Els infants reclamen ser actors i controlar aquestes ombres que tantes emocions els hi desperten. És el moment de passar a l’altre costat de la tela.

Passem a l’altre costat. La majoria d’infants s’aboquen a agafar les titelles. Per ells ja és hora d’actuar, de formar part d’aquest joc, de ser protagonistes i de construir la seva pròpia història.

Apareixen altres elements amb els que jugar i experimentar. Els teatrets petits, amb els que hi poden jugar amb les llanternes, són objectes que els hi permeten experimentar d’una altra manera. No és la titella la que es mou, sinó el punt de llum. Davant del mirall, poden veure diferents punts de vista d’allò que estan fent. Les ombres es fan grans, es fan petites, es mouen i desapareixen generant preguntes i dubtes.

Altres elements a sobre de la taula del “mini taller” obren noves possibilitats: els ressegueixen, els retallen els intenten reproduir o el posen a sobre del retroprojector generant noves ombres, camins i laberints per on poden passejar les siluetes dels personatges i construir noves relacions entre els objectes, la llum i les ombres.

Altres prefereixen dibuixar, fer servir un altre llenguatge per explicar el que han viscut durant aquest viatge llarg a la foscor. Gargots complicats, figures i siluetes apareixen al paper donant forma i significat a la vivència: una forma de construir el seu coneixement que respon a l’impuls innat d’entendre allò que ens envolta i vincular-nos afectivament a aquests fets, a aquestes preguntes. Una forma d’anar construint l’identitat individual i col·lectiva a través del dibuix.

A l’ambient cadascú està immers en la seva recerca i exploració personal. De forma individual o per petits grups juguen, dibuixen, recreen i transformen allò que han viscut. I l’ambient bull d’activitat, de soroll controlat i de concentració. De cop i volta, trenca el murmuri un la veu d’un infant que reclama el “castell de la princesa”. No hi és i l’adult li suggereix que el dibuixi.

Novament les expectatives de l’adult són superades i, davant d’aquesta situació, l’infant decideix contruir el castell, a la seva manera.

I entra en escena, de forma totalment inesperada, un nou llenguatge que obre la porta a una possibilitat no contemplada per l’adult, a una nova forma d’aproximar-se a la realitat

Davant d’aquesta situació altres infants resolen donar forma en paper a un castell. El dibuixen, el retallen i veuen com queda davant del llençol que ja compta amb l’autoritat d’element per a la construcció d’una realitat narrada que ells mateixos, els propis infants, li han acabat donant.

La sessió s’acaba abans que els infants l’hagin donat per finalitzada. Arriben els companys i companyes d’altres tallers, es pugen les persianes, s’apaga  el retroprojector i la taula de llum que aquesta vegada no ha intervingut. I les emocions dels diferents tallers es barregen amb l’emoció de retrobar-se amb les seves famílies. El joc de les ombres s’acaba, fins a la propera sessió, quan s’obre la porta de l’ “Atelier” i apareixen els primers rostres coneguts, es produeixen les primeres abraçades i els primers petons.

Però les ombres esperen a cada racó, a cada cantonada i, per suposat, a l’ “Atelier” on els infants els hi han construït una llar que bull d’emoció, curiositat i entusiasme.

Si voleu saber més sobre les ombres i les seves vinculacions pedagògiques, podeu visitar el següent article clicant aqui

.