A poc a poc, anem fent entregues d’un taller que ha resultat apassionant. Ja vam veure com els infants s’immergien en el món de les ombres al capítol I i també quines són les teories i intuïcions que tenen al respecte al capítol II. A aquesta tercera entrega podrem reviure una recerca intrèpida que els infants van dur a terme al pati i al jardinet de les ombres que s’amagaven per l’escola.

Capítol 3: A la recerca de les ombres.

“A cada recerca apassionada, la recerca compta més que l’objectiu perseguit”

Eric Hoffer, escriptor i filòsof.

 

I és aquesta la història d’un dia ennuvolat, un dia de pluja, dies de sol, ombres, uns infants amb una mirada molt aguda, uns adults sorpresos i una recerca que supera totes les expectatives.

Al taller ens proposem sortir a l’exterior. Ja en tenim prou de la llum artificial de l’ “Atelier” i de parlar d’ombres, els infants reclamen moviment i contacte amb l’espai que ens envolta. Així que els hi plantegem un repte: buscar ombres al pati i al jardinet.

Abans de trobar-nos amb els infants, els adults que acompanyarem el taller mirem el cel: núvols i cap raig de llum. Pensem que és una recerca impossible que aboquem als infants al fracàs i a la frustració. Algú diu: “Vols dir que no és millor improvisar una alternativa?”. I responc: “Sí, prepararem alguna cosa; però els hi oferirem la possibilitat de sortir a buscar ombres. Qui sap…potser és una bona oportunitat per a treballar la frustració”. 

Oh! La frustració! Gran tema a treballar, però quina? La dels infants o la dels adults? Potser la frustració, en aquest cas, és la manca d’imaginació i de subtilesa en la mirada. I potser aquesta frustració no és la que hem de treballar amb els infants, sinó que l’hem de treballar els adults recuperant la sensibilitat a les petites coses que ens passen desapercebudes perquè pensem que ja ho hem vist tot.

I així va ser…ni núvols ni pluja van fer enrere aquests nens i nenes que van sortir apassionats i ferotges a l’encontre de les ombres…

I van buscar i buscar, però era difícil trobar-ne…però la sort forma part dels valents i és així com va ser que un petit raig de llum va aparèixer al pati permetent que unes ombres subtils i grises es comencessin a dibuixar en diversos indrets.

La mirada atenta dels infants no va deixar passar aquesta oportunitat i de seguida van córrer cap a elles tot cridant:

Una ombra!! Una ombra!!”

I un cop va aparèixer aquella ombra ja no van poder parar: corrien, saltaven i jugaven amb la seva pròpia ombra.

No cal dir que els adults estàvem bocabadats, sorpresos i astorats davant la intrepidesa dels infants que ens havien demostrat, un cop més, que no ho sabem tot. Les ombres hi eren i ells les havien trobat. Els adults buscàvem la font de llum que havia provocat aquelles ombres, però no la trobàvem…i, amb certa preocupació, preguntem als infants i una nena, entusiasmada, diu:

“Que no ho veus? Allà està el sol!! Allà al darrere dels núvols!”

I, efectivament, un bola de llum que gairebé s’amagava per darrera dels edificis llençava uns rajos que feblement travessaven alguns núvols…i nosaltres no ho havíem vist…

Les ombres apareixien i desapareixien i se sentien crits per tot el pati de troballes que resultaven tan fascinants pels infants com pels adults que corríem darrere d’ells fotografiant, incrèduls, les descobertes.

“Isabel, fes una foto d’aquesta ombra. No la veus? Sí, hi és. Mira-la, mira-la!”

I sí, allà hi era l’ombra, petita i amagada es colava entre els seus dits i les seves mans i elles la havien vist fàcilment mentre els adults calculàvem fins a quin punt ens havia augmentat la miopia.

El dia de pluja tot va ser encara molt més difícil. I és que ja no hi havia només una prova de percepció per davant de tots nosaltres, sinó una prova d’enginy i és com vam descobrir que no calen paraules per definir  l’ombra, perquè es defineix amb l’acció.

Algú es va ficar a la cabana de fusta i es va  sentir cridar des de lluny:

“Ei!! Aquí hi ha una ombra. Aquí tot és ombra” 

Ens vam apropar i va resultar del tot indiscutible. És un fet que l’ombra s’apodera del interior. D’altres continuen buscant ombres i, de cop i volta, un infant exclama tot assenyalant el que rodeja la seva ombra:

“Una ombra.”

L’adult, intentant concretar allò que diu i pregunta:

“Per a tu, que és exactament l’ombra? La part fosca o la que té llum?”

L’infant respon molt decididament:

“La part fosca, sóc jo. L’ombra és el que hi ha al voltant.”

I, per molt que ens pugui sorprendre, aquesta resposta no és gens llunyana del que ha cregut la humanitat fins fa ben poc ja que, durant molt segles, els essers humans van ser incapaços de discernir on acabava la persona i començava la seva ombra, fent-la formar part de la seva identitat arribant, fins i tot, a ser indissoluble d’ella.

Vam proposar anar al jardinet a buscar més ombres i tothom s’hi va abocar. Estaven decidits a trobar-ne i nosaltres ja no dubtàvem que en trobaríem i moltes més de les que ens pensàvem.

Només entrar, ja vam trober un racó ple d’ombres:

“Mira, tot està ple d’ombres.”

Al jardinet vam descobrir noves ombres i diverses possibilitats de crear-les. Les textures generaven nous efectes que diferenciaven les ombres existents al pati de les d’un entorn més natural.

Per fer-les podíem fer servir les mans, o un pal, o algun element de joc o, fins i tot, guaitar les que emergien al jardí del veí.

I, esgotats de tanta recerca, vam tornar a l’interior de l’escola. Però abans ens vam fixar en unes ombres particulars que es troben a l’entrada dels ambients.

Però…qui deia que descansaríem de les ombres a l’ “Atelier”? Gairebé sense voler-ho hi havia infants que se les trobaven sense buscar-les.

I hi havia qui continuava buscant.

I també hi havia qui descobria que movent el seu cos de formes particulars les ombres adquirien noves formes.

De cop, algú va demanar per agafar una llanterna i la recerca va adquirir una altra dimensió.

Els infants juguen a crear ombres amb la llanterna i petits objectes que s’hi trobaven. Però també buscaven en els forats i prestatges que hi ha a tot l’ “Atelier”.

“Mira quines ombres hem trobat!.” 

En un moment donat, vam treure el cap per la finestra i vam veure que, aquelles ombres que hi havia a l’entrada dels ambients, havien desaparegut. Alguns infants volien sortir a veure l’estrany fenomen i, de seguida, van aparèixer les primeres teories.

“Les ombres han anat per uns túnels sota terra i ara hi són a les palmeres!”

“Les ombres han anat a les palmeres i ara, quan vinguin les mares, les deixaran anar perquè caminin amb nosaltres.”

La resposta satisfà al grup i tornem cap a dins a continuar cadascú la seva activitat.

I, arribats a aquest punt, molts infants ja començaven a dissoldre’s en altres propostes que plantejava el taller. Alguns prefereien dibuixar, d’altres construir, alguns jugaven encara amb la llanterna. Però ens crida l’atenció un parell d’infants que concentrats amb el mirall experimentàvem amb el seu cos. Ens apropem i ens diuen:

“Mira, la nostra ombra.”

L’adult perdut en la seva necessitat de parlar massa pregunta:

“Esteu segurs que és la vostra ombra, això?”

I un dels infants ens respon:

“Sí! Perquè es mou quan nosaltres ens movem.”

I és així com emergeixen, en l’acció, diferents formes de definir l’ombra i, tal i com hem anat veient, si bé hi ha qui considera que la qualitat essencial de l’ombra és la foscor, hi ha qui pensa que forma part de sí mateix i, també, hi ha qui en pensa que la seva principal qualitat és el moviment sincronitzat amb el seu propi moviment. Punts de vista diferents, punts de partida diversos, tots vàlids ja que mostren, un cop més, que les certeses dels infants no són errònies; sinó punts d’inflexió per anar construint el seu propi coneixement.

Dies més tard, en una formació per mestres, algú va comentar que sortir a l’aire lliure i buscar ombres era un bon exercici de percepció. De seguida una mestra va contestar que aquesta activitat havia de ser a l’estiu perquè, sinó amb núvols i pluja era impossible trobar ombres i que, segons com, podia ser molt frustrant pels infants.