Qui no ha tingut la temptació d’enfilar-se a un arbre? Qui no recorda haver pujat fins la branca més alta?
Imagina…
… una arquitectura d’experiències riques, de percepcions sensibles, d’espais vinculats emocionalment i que permetin una apropiació dels llocs mitjançant el joc »
(Cabanellas, I; Eslava, C (coords.)(2005); Territorios de la infancia, pàg. 59. Barcelona: Graó).
Imagino el jardinet de l’escola i els infants em mostren les grans possibilitats que ofereix per l’expressivitat motriu. Quan l’infant se sent segur sobre el terra i en els seus desplaçaments, arriba el plaer de la conquesta de l’alçada.
Mirar amunt, ben amunt, veure l’alçada d’un arbre i plantejar-se un repte: arribar a dalt! Una gesta que implica una gran coordinació i un gran domini del cos. I quan arriben a dalt, mantenen l’equilibri i ens mostren que volen seguir provant noves possibilitats: deixar-se anar d’una mà, passar d’un arbre a un altre…
En definitiva, una mostra constant de descoberta d’un mateix a partir d’un espai vivenciat corporalment. Què millor que la natura, de la que formem part, per desenvolupar-nos i descobrir-nos?
Genera una gran emoció veure l’alegria i la satisfacció en els seus rostres quan miren i pugen amunt, ben amunt!
un article preciós…
Pujant un arbre coordinem gairebé tot el nostre cos. I comprovem la rigidesa o no d’una branca, la textura de l’escorça, divisem el cel d’un-altre manera, intentem allargar el braç per agafar aquell fruit, mirem amunt i avall, a dreta i esquerra, analitzem com posar el peu per no relliscar mentre unes fulles ens acaricien els cabells… Quantes coses s’aprenen pujant un arbre!!!