Qui no ha tingut la temptació d’enfilar-se a un arbre? Qui no recorda haver pujat fins la branca més alta?

 Imagina…

… una arquitectura d’experiències riques, de percepcions sensibles, d’espais vinculats emocionalment i que permetin una apropiació dels llocs mitjançant el joc ”

(Cabanellas, I; Eslava, C (coords.)(2005); Territorios de la infancia, pàg. 59. Barcelona: Graó).

Imagino el jardinet de l’escola i els infants em mostren les grans possibilitats que ofereix per l’expressivitat motriu. Quan l’infant se sent segur sobre el terra i en els seus desplaçaments, arriba el plaer de la conquesta de l’alçada.

Mirar amunt, ben amunt, veure l’alçada d’un arbre i plantejar-se un repte: arribar a dalt! Una gesta que implica una gran coordinació i un gran domini del cos. I quan arriben a dalt, mantenen l’equilibri i ens mostren que volen seguir provant noves possibilitats: deixar-se anar d’una mà, passar d’un arbre a un altre…

 

 

En definitiva, una mostra constant de descoberta d’un mateix a partir d’un espai vivenciat corporalment. Què millor que la natura, de la que formem part, per desenvolupar-nos i descobrir-nos?

Genera una gran emoció veure l’alegria i la satisfacció en els seus rostres quan miren i pugen amunt, ben amunt!