Sempre resulta emocionant un succés extraordinari i aquest ha sigut el que s’ha donat al jardinet quan un grup d’infants han trobat que una llarga branca dels arbustos estava arrencada d’arrel.
L’han estirat ben fort i l’han alliberat de les altres branques que la subjectaven. Aquesta és la història que narra el que ha passat després.
El primer que han volgut fer un grup d’infants és tallar la branca en parts més petites i per això han començat pelant-la.
Mentrestant un altre infant treballava a l’extrem oposat rascant la branca amb una pedra per tal de separar-la.
Han anat a buscar als ambients altres eines que els podien ajudar en la seva tasca: un llapis per marcar…
… i unes tisores de paper per tallar (els adults sabem que amb unes tisores de paper no es pot tallar una branca, al menys a curt termini, però ells han necessitat viure-ho per conèixer).
Durant una estona, un altre grup d’infants ha fet de públic i ha mostrat el seu enuig cap el que estaven fent, ja que per a ells tallar un arbre era una acció molt greu. Els hi han dit que eren uns “mata-arboles” i que allò no es feia.
Després han remullat la branca perquè creien que seria més fàcil de trencar…
Però al picar amb el pal se n’han adonat que estava igual de dura.
Finalment un infant ha forçat la branca cap a un dels costats i han vist que d’aquesta manera es trencava. Tot seguit han repetit el que han vist fer i han pogut trencar-la en trossos.
La història va continuar al dia següent construint una casa amb els trossos de branca i unes teles, però aquesta història queda per la pròxima entrada del bloc.
boníssim el moment tisores! són genials!
Marcel,
M’encanta tot el post i com has anat descrivint de forma molt clara i entenedora una experiència que té molta teca i és ben complexa ja que els processos que s’activen en tot el que descrius també ho són, de complexos. Estic desitjant saber per on continua el fil d’aquesta història.
També m’ha cridat molt l’atenció els diferents punts de vista que genera l’activitat d’alguns infants. Si bé uns ni es qüestionen el que estan fent i van actuant en funció del que senten, d’altres denuncien l’acció i increpen als altres dient “mata árboles”. Seria molt interessant confrontar aquestes dues postures i permetre argumentar les dues postures…
Molt i molt interessant!!
Gràcies Marcel!!
Quina passada llegir la descripció de com va anar tot el procés de partir el tronc, fer la cabana…La veritat és que estaven molt engrescats….Jo també ho estaria!
Estic molt d’acord amb el que diu Isabel de com es pot viure un mateix fet des de diferents sensibilitats…
M’ha agradat molt llegir l’article Marcel. Gràcies!
quin luxe aquest jardinet! aquí les “provocacions” com en dieu vosaltres van de la mà del propi escenari. i quin luxe d’acompanyants de descobriments, gràcies Marcel!
Gràcies Marcel per deixar constància d’aquests petits detalls !!. De com els nens, partint d’ una descoberta, són capaços per ells mateixos d’organitzar-se i d’ anar cercant i provant diferents idees i propostes que els hi van sorgint i de com són capaços de portar-les a la pràctica. Unes fotos molt il.lustradores !!.
És curiós el fet que, gairebé, són tots nens i no nenes que s’han sentit atreguts per aquesta activitat.
Tot plegat m’ha agradat força aquest post . Moltes gràcies per compartir-ho. Salutacions !!!
Quin relat més “xulo”, Marcel!!! L’acabo de llegir i m’ha encantat! He retrocedit uns quants (de fet molts ;)) anys, i m’he retrobat construint cabanes al bosc i provant “invents” per tallar branques!!! Com han dit abans, gràcies per compartir amb nosaltres aquests moments tan màgics!!!