Toc, toc

Cu, cum                              

Pum, pum

Tac, tac, tac                 

Què ens ve al cap quan escoltem

qualsevol d’aquestes onomatopeies ?

Potser ens recorda que tenim un múscul al nostre cos anomenat COR, que cada cop que batega, la sang es mou a l’uníson, creant un so molt característic que només els que estan atents poden escoltar el ritme que els hi marca.

Aquesta història va néixer, un matí, mentre un infant i un adult anaven parlant. D’aquesta conversa va sorgir el desig de saber quin soroll feia el COR i la necessitat d’intentar resoldre molts enigmes. El primer de tots: què necessitem per poder escoltar el COR ? I tot just pensant, pensant, ens varem recordar que l’Hortènsia, la mare del Nicolàs és metgessa i que potser ella tenia un d’aquells aparells que fan servir per escoltar els batecs del nostre COR.

Un parell de dies més tard l’Hortènsia va venir a l’assemblea d’ARRELS amb un fonendoscopi. Vam parlar tots junt sobre les nostres inquietuds i neguits respecte aquest múscul. Després ens va explicar una mica com funcionava aquests aparell i com ens l’havíem de posar per  poder escoltar el COR.

Es feia difícil l’espera tenint tant a l’abast un aparell que ens permetia escoltar el nostre COR. De vegades no s’escoltava massa bé, potser l’emoció ens feia ralentitzar el ritme del COR o tot el contrari.

No només és ric escoltar els ritmes propis, sinó també agafar-nos un temps per escoltar els ritmes dels altres. Per saber quin batega més ràpid i per què.

Aquesta escolta ens ha permès saber que el COR dels adults va més a poc a poc que el dels infants, però tot i així, no deixa de ser igual de màgic quan parem un moment i l’escoltem.

I del COR de l’altre a la nostra pròpia escolta.

En aquells moments em sentia espectadora d’un petit teatre on, cada infant que es treia i es posava el fonendoscopi, cada moviment per escoltar el propi COR, o la recerca d’algú a qui escoltar-li, era el teló de fons de la nostra quotidianitat; veient i observant en aquest joc, el reflex de les relacions humanes. Com puc escoltar l’altre sense perdre de vista el meu propi ritme, el meu propi batec? És el ritme intern que ens estructura i ens fa sentir que estem vius.

Aquesta petita obra de teatre es va traslladar portes enfora de l’ambient, prenent com escenari el pati.

El següent enigma era: Què li passa al nostre COR quan correm?

Quan correm, el nostre COR va molt més ràpid. Va tan ràpid que no necessitem fonendoscopi per escoltar els nostres batecs.

A poc a poc ens adonem com aquestes ganes de parar i escoltar-se, com aquesta mirada encuriosida ha impregnat molts dels ambients de l’escola i com els infants van esperant el seu torn per tal d’agafar, durant una estona, aquest aparell i poder desxifrar quina de totes les onomatopeies possibles s’ajusta més bé al llenguatge del COR.

El meu fa tac, tac….tac, tac…. El meu sona diferent pum, pum….pum, pum….

La meravella, és que el cos humà és tan sorprenent, que també l’estòmac marca els seus propis ritmes.