Avui és el primer dia d’escola després de les vacances de Nadal.

El retrobament per alguns és motiu d’alegria, per altres és motiu d’enyorança. Entre les abraçades i els petons que acompanyen el Bon any, alguns ulls es fixen en la peixera, llum que il.lumina des de fa alguns mesos l’ambient de COSMOS. L’inquietud i les preguntes comencen a sorgir de boca d’alguns infants:

– Per què hi ha tan poca aigua a la peixera?

– Què li passa a les plantes?

– On és la Cavalleta de mar?

IMG_0815

Informo als infants que la Cavalleta de mar ha MORT.

Com que a l’ambient hi ha una altra presència molt important ” EL REGAL DELS REIS MAGS”, la noticia no transcendeix.

El dia transcorre amb certa emoció.

Al final del matí, quan comencem a recollir per fer el tancament alguns infants s’acosten a la peixera i comencen a preguntar:

– On és la Cavalleta de mar? És veritat que ha mort?

Els dic que la Cavalleta de mar va morir aquets dies que estàvem de vacances i que el Sisco (el pare de la Iris) la va treure de la peixera i per això ara ja no hi és.

La noticia comença a córrer entre els infants:

– Saps que la Cavalleta de mar ha mort?

Els infants van venint cap a mi per confirmar si allò que s’està dient és cert. Veient tot el que s’està movent decideixo que ens retrobem tots a l’assemblea per tal de poder donar resposta, o si més no acompanyament, a l’inquietud interna dels infants.

– Sí, la Cavalleta de mar és morta!

Aquest afirmació desencadena milers de preguntes que brollen incansables de la boca dels infants:

– I per què no hi és?

– Però ara on és?

– No l’haureu llençat al vàter?

– I no la podem veure?

 

Al dia següent, només arribar a l’escola una nena decideix fer-li una carta de comiat a la Cavalleta de mar.

IMG_0821

Al seure a l’assemblea, decideix llegir la carta als seus companys.

Després d’aquest moment tan intens, un infant comenta que en certs països quan  mor algú li fan una cerimònia. Reflexionem sobre les cerimònies i després d’una estona decideixen que aquesta ha de tenir música.

Encenem un espelma i tots junts, en representació de la comunitat que formem com a Cosmos, cantem la cançó de comiat. Quan les nostres veus fan silenci s’uneixen en un mateix sospir per bufar la llum de l’espelma que ens permet deixar marxar a la Cavalleta de mar.

IMG_0822

Aquests moments em fan pensar en la importància de com són viscuts i tractats per part dels adults que convivim amb infants aquets moments de MORT i DOL.

Agafant les paraules d’Ana Cristina Herreros en el llibre de ” CUENTOS DE LA MADRE MUERTE”:

“La MORT va deixar de formar part de la vida en el moment en el que l’ésser humà va canviar la terra per l’asfalt. La TERRA ens ensenya que tot el que neix, mor. Que de la mort és nodreix la vida, ja que les fulles mortes aporten aliment a les llavors que estan a punt de créixer. L’asfalt res ens ensenya de la vida perquè en ell res germina, en ell res no es pot soterrar.”

Entenent la vida i la mort com un tot inseparable, i integrant això no com un paradigma sino com una veritat oblidada per les generacions que hem nascut i crescut a l’asfalt, me n’adono de la necessitat de crear, i acompanyar, aquests moments a les escoles.